Virtut i decadència

Roman de Risent i Paudemoncor

DE COM COMENÇA LA LLEGENDA I RISENT REUNEIX ALS SEUS AMICS
Senyora, voldríeu oir
la història d’aquell paladí
que per amor va anar a cercar
dels exèrcits més ben armats
aquell de tots més poderós?
Anà a l’aventura per vós!
Sense por, temor, ni cap dubte,
l’astut cavaller ja pregunta
als savis de tot el país
quin ha de ser el més bon camí.
Arribarà al port desitjat
només després de reclutar
els nobles companys valerosos.
Per tots els camins tremolosos
rondarà el poderós exèrcit
fins arribar al cim del seu èxit.
Deixeu, però, que abans us expliqui
com Risent, soldat d’Hemistiqui,
Va reunir per als seus viatges
cavallers, trovadors i patges.
Diuen alguns que la princesa
Paudemoncor ella era presa
a una cambra de seda fina
dalt d’una torre cristal·lina,
la més alta d’un castell fosc
envoltat d’un anell de foc
al cim d’una fosca muntanya,
la més alta i la més llunyana.
Diu la llegenda que a la porta
del castell hi havia un gran monstre
que devorava tot aquell
que volgués per bé propi d’ell
treure d’allà la bella dama.
I coneixedor de la trama,
Risent cercà el primer company:
“Amic” li diu “fa més d’un any
que no ens trobem, però en el moment
que visc d’aflicció i de turment
demano el teu consell savi
pels temps que hem compartit tan plàcids.
Visquem encara una aventura!”
Era de la Gràcil Figura
aquest cavaller tan fidel
que a Risent s’uní sens recel.
Com un àguila bell i astut
era aquest guerrer nouvingut.
Enfilaren camí plegats
i entre mig d’un vall escarpat
trobaren la humil cabana
d’un nou membre a la caravana.
Aquest solitari valent
S’havia criat amb Risent
i mantenien bons records
de la infància en els seus cors.
Amb un alegre orgull parlà:
“Què veuen mons ulls? Qui ha arribat?
És Risent, el meu bell amic!”
I l’heroi respongué feliç:
“Vaig a un viatge perillós.
Et vull amb mi, Pelldelleó”.
I amb aquest esperit altiu
feren el camí més festiu.
L’últim company el van trobar
no per la pròpia voluntat.
De camí s’havien perdut,
de camí a aquell castell obscur.
Al bell bell mig d’un vell vell bosc
van caminar fins que era fosc.
Tot seguit d’haver encès els focs
Van ser atacats per un gran ós.
Sense guàrdia en aquell moment
haurien mort segurament,
però aquell noble caçador
caçà la fera d’un sol cop.
Era fort el seu salvador,
era fort i gran com un bou.
I agraïts aquests cavallers
acolliren l’home de bé,
que accedí a fer el viatge amb ells
de bon grat, sens demanar res.

David Bernal i Almansa

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s