El vecino del alcalde

Ai Jeff Koons, ai Jeff Koons, vull entendre-ho però no puc

Hulk (Organ)  Imatge extreta de la pàgina oficial de Jeff Koons

Hulk (Organ)
Imatge extreta de la pàgina oficial de Jeff Koons

No seria una exageració dir que portava mesos esperant fer aquesta columna, de fet des d’Agost que necessitava escriure sobre aquest tema perquè, sincerament, molt sincerament, la retrospectiva de Jeff Koons al Guggenheim de Bilbao em provoca forts picors entre els glutis, encara. Fa pupeta. Són dies i dies intentant desembolcallar l’enigma de les seves obres, perquè per mi és la por de tot humanista, esteta, filòsof, “lletrós” (lletres + leprós, com diuen les bones, respectables per sobre de totes les branques i científiques llengües) de trobar-se davant d’una expressió artística realment valorada que no entén. En el cas de Jeff Koons, un s’encongeix davant d’aquella colossal merda inflada que tan sols es pot veure positivament amb ulleres de hipster perquè no entra al cap, penso jo, amb la meva particular ignorància sobre el que pensen els demés, que allò (o sigui, allò!!) sigui considerat obra mestra. Aquest comentari és vàlid per tot el que ha fet.

Bé, posem-nos les bufandes, les ulleres graduades i la barba d’intel·lectual per anar de tòpics de haters-crítics d’art, ja que la qüestió va de tòpics, de Kitsch pur, del pop-art més estrany que les noves cançons de les galetes Oreo. Comencem. Bilbao, familia, visita al museu: el context. A fora, el Puppy: entranyablement cursi, que sí, que té el seu encant, no dic que no, i un pot pensar en la innocència, en l’amor, en la infància primaveral, en patatim, patatam, “mi corazón palpita como una patata frita”… però és cursi. I és que un tremola en entrar a l’exposició, estimats ignorants, quan veu per primera vegada una llagosta que sembla de plàstic i que al costat porta una referència i el número “1” de l’audioguia. No hi ha paraules. Per sort està l’audioguia que, il·lustrement, ens diu que la llagosta està feta d’acer, el vermell significa perill i els bigotis són una clara lloança a Salvador Dalí. Gràcies. Tot el demés són peces configurades amb el mateix material i estil i absurd i món nort americà neoliberal empantanat pel sentiment càndid i buit de les pel·lícules més simplones de Hollywood. Perdó, a diferència de la llagosta moltes reflecteixen, la broma està en què la llagosta sembla de plàstic, no d’acer, jaja. Per una banda hi havia figures clàssiques de la cultura popular infantil, com Popeye, i per l’altra, “miralls” en forma de cara d’os violetes, vermells (vigileu!), grocs, taronges… I escultures d’ell follant amb la seva dona. Hi havia més, però ja no podia més. Per mi va ser el primer cop en abandonar un museu sense veure-ho íntegrament per voluntat pròpia.

Però qui sóc per jutjar, si no tinc eines per fer una crítica que determini el valor de cada cosa? Potser sí que és un geni. (Grans artistes com Ai Wei Wei l’admiren.) I ara és quan us explico que vaig dinar amb un profe expert en art contemporani que em va respondre, per relativa sorpresa, que aquest ésser, Jeff Koons, era un brooker que es va topar amb una sort desconcertant i que totes les seves obres són una mentira, que les explicacions del fullet que li vaig donar del Guggenheim són mentires i que està casat amb l’actriu porno i expolítica italiana (oficis que van de la mà) Ilona Staller, millor coneguda com Cicciolina. Això últim no té gaire importància, però és divertit, fan bona parella. I, malgrat tot, encara no es pot jutjar negativament. No es pot jutjar de fet, no té sentit.

Buscant informació sobre la gran obra que aquí us ensenyo, el Hulk Organ, de la col·lecció Elvis Hulk, m’he trobat que representa “both Western and Eastern culture and the sense of a guardian, a protector”, quan d’oriental en té poc. No obstant això, la defensa segueix confirmant com a última sentència que és possiblement una paròdia del masclisme. Pot ésser, pot ésser. Hulk, figura prototípica de l’home fort i violent amb unió amb el “king of instruments”. I tot i així, les figures triades encara no promouen el missatge suficientment amb contundència per la seva banalitat i per aquesta sensació de ready-made que desprenen (bé, per això és una paròdia, no?). I tot i així, encara no veig la forma de jutjar-lo: el discurs es doblega davant la peça perquè no està preparat per tant d’absurd, sembla com afegir criteris filosòfics i intel·ligents a coses realitzades per un infant amb capacitats molt desenvolupades per la construcció. Per mi, el discurs postmodernista intenta arribar a aquest art, però fracassa, transformant el propi discurs en un tòpic polivalent per a cada peça, un discurs comodí. No té sentit estar a favor o en contra. Té raó Jeff Koons quan diu que “una mala crítica encierra las inseguridades de quien la escribe”, però també les bones, per molt poc objectiu que puguis ser amb el bon Popeye, amb els colors cridaners o els elements sexuals, o per molt graciós que sigui dur a terme un procés d’elaboració exigent i llarg per acabar presentant-se com a ready-made al mateix temps que un producte de màrqueting de la cultura de masses. (Ja li agradaria ser Duchamp…)

Per acabar, crec que el paràgraf introductori de l’exposició del Guggenheim explicita totes les tesis falses que sempre el recolzen; aquí hem de tenir especial atenció amb la paraula “revulsivo” perquè de la mateixa manera que pot significar allò que produeix una reflexió profunda instantània, també és un medicament que provoca el vòmit. Què creieu? Hauríem d’eliminar-lo, hauríem d’aprofundir més en el tema o educar-nos segons els seus pretextos per incloure-ho en la nostra forma de veure l’art?

Sergi Saranga Reguera

Made in heaven Imatge extreta de Buzzfeed

Made in heaven
Imatge extreta de Buzzfeed

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s