Gabinet de Curiositats

Toni Catany: D’anar i tornar

Imprimir

Parlar de Toni Catany a casa és com obrir el bagul dels records dolços, el temps sembla parar-se i irromp, obligatòriament, la imatge nostàlgica d’un artista que conservava en ell mateix la humanitat i la capacitat, a les antípodes de l’ambició i la pretensió, de transmetre-la. Aquest parlar pausat, dialectal, que funambula entre la identitat i el patrimoni, és l’essència dels que, com Catany, es decidiren de mantenir viva la cultura de les illes balears i fer-ne ressò més enllà de la seva insularitat.

El meu avi, antiquari, li va vendre molts dels objectes que formarien part del seu estudi, del seu atrezzo fotogràfic, d’aquella immediatesa arquitectònica amb la qual bastiria les seves fotografies. Això fa que, inevitablement, aquest text s’emmarqui dins l’escalfor de la proximitat i el saber que indirectament formes part d’una persona i que et trobes involucrat en tot un projecte personal, potser, només, per allò que t’han explicat.

Catany encarna l’exemple més pur, evident i envejable de persona feta a si mateixa, autodidacta, que no forma part de cap escola ja que ell és, en definitiva, la seva pròpia escola. En la seva trajectòria, Catany va fer un ús reiterat del calotip, mètode fotogràfic que demana exposicions llargues i que prové de la paraula grega “kalos” que significa bellesa. Catany fou, doncs, un constructor nat de la bellesa, però una bellesa que escapa del temps per esdevenir intemporal, és a dir, aquella que tan sols trobem en els clàssics i molt especialment en la seva primera sèrie que batejà amb el nom de Somniar déus (1988), en la qual hi ha, indiscutiblement, un ressò persistent dels grecs, a mode de leitmotiv, que plasmà a través de l’expressivitat del cos en moviment. Catany n’exaltà els fragments atlètics i mal·leables del cos humà per convertir-los, finalment, en superfícies variables que es fusionen amb la terra. Catany fotografià el cos més enllà de la seva corporeïtat per convertir-lo en un objecte de la natura.

Possiblement  els primers viatges que Catany faria amb Baltasar Porcel a Israel i Egipte li obriren el món i amb ell la descoberta de la quotidianitat pròpia dels països des de la perspectiva dels qui els habita i no pas amb ulls estrangers.

Potser en Catany hi ha, sense saber-ho, una obsessió amb el pas del temps i com aquest ha anat deixant petjada i modificant el nostre entorn més proper, ja que en els seus viatges a Ghana, Veneçuela, Índia, Illa Margarita, Cuba, Etiòpia… Catany intenta retrobar la terra pura, l’origen, la geografia verge. Aquests països tenen la matèria pròpia però no l’essència mediterrània, en canvi Catany té l’espai, el marc conceptual i/o mental del record de l’illa de la seva infantesa, però ha perdut els pins que creixien salvatges sobre les roques i aquell frec de les onades que talment s’ha substituït per palmeres i per roques cobertes amb formigó… És aleshores quan Catany es fa visible i, entrant per la portar del darrera, sembla que digui: “ei, que a Mallorca això també ho teníem”, però en un passat irrecuperable que s’ha escapat per no retornar mai més.

Catany va a la recerca del primigeni, de l’essència, al cap i a la fi, de la mediterrània d’Ulisses. Catany és Odisseu en un viatge iniciàtic a través de la fotografia, testimoni fidel d’ell mateix, per retornar sempre a casa, a Ítaca. Però sap que aquests països que recorre amb la seva càmera retratant la gent d’allà no són casa seva i admet, sincerament, que no li atrau de fotografiar les restes arquitectòniques del Yucatán, en canvi sí, les ruïnes que banyen el nostre mar mediterrani i que ens deixaren els grecs.

Catany sembla que busca un paradís perdut a la vegada que és en aquesta recerca quan construeix la seva pròpia identitat. D’alguna manera, la geografia de la seva Mallorca forma part d’ell mateix ja que aïllat i isolat camina, sol, amb una càmera de fotos. Potser Catany faria com Oleguer Junyent amb el seu Roda el món i torna al Born, ell també torna, sempre, a la seva Mallorca, la Mallorca de Gabriel Alomar, de Miquel Costa i Llobera, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel  i encara més lluny, potser, l’illa feréstega que extasià a Chopin i George Sand.

En un dels seus viatges al Marroc diria: “Record unes petites roses alexandrines, d’un rosa pàl·lid, al mercat de Meknès. «Per a què són?» Vaig demanar. «Per fer-ne una infusió», va ser-ne la resposta. El sabor i l’olor mesclats. El gust, l’olfacte i la vista. Vet aquí una rosa mallorquina i un llimó, i les seves aromes, que el sol de les Illes ha fet més interessants”. Catany serà aquell que reivindiqui l’exotisme del mediterrani, refutant l’aparent contradicció, i sobretot l’essència d’allò que ens és propi i que, nosaltres mateixos, hem suprimit i substituït per altres coses.

Un dels projectes més interessants de Catany fou la representació d’altars profans, conjuntura que eleva, en la seva essència, la terrenalitat en una posició d’idolatria laica, modesta. De fet, són composicions que només perduren en la fotografia ja que després es perden en la descomposició. Són objectes que tornen al seu lloc, en l’anonimat de la vida, objectes de funció momentània per esdevenir eterns en una imatge congelada.

Igualment, influenciat pels pintors flamencs, mai deixarà de fer bodegons i natures mortes a través dels quals Catany barreja records i experiències per tal de crear una atmosfera única. L’interès de Catany és fer reviure incansablement allò aparentment mort com és el cas d’una simple fruita podrida i fer renéixer, amb ella, tota la poètica que envolta el nostre dia a dia.

La seva fotografia es construeix a mode de palimpsest perquè al final hom sempre hi troba els ressons dels seus orígens i de la seva identitat. La seva obra és un llarg diàleg, una mena de pèndol que juga a les anades i tornades però amb la voluntat final de tornar a casa, al mediterrani. Catany protagonitza la simbiosi més clara i honesta entre la terra i un mateix i arrossega, potser sense saber-ho, el vers de Rosselló-Pòrcel que diria de la seva estimada Mallorca: “Tota la meva vida es lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca”.

En Catany hi ha un cert regust localista però, en el fons, canta a la universalitat. El fotògraf mallorquí tingué gran acollida a França on es troba gran part de la seva obra, però aquí, a casa nostra, li hem donat el lloc que realment es mereixia? No ho sé, tinc els meus dubtes. El que sí que sé és que tenim una tendència reiterada de no saber protegir els nostres artistes, els quals la majoria de vegades han hagut de buscar el reconeixement que els hi pertoca més enllà de les seves fronteres. Així doncs, potser hauria de ser el moment de replantejar-nos les coses, de situar la nostra narrativa cultural en la posició que se li mereix i, en definitiva, tots plegats, creure’ns-ho una mica més. Aprofiteu, doncs, i visiteu l’exposició retrospectiva que li ha dedicat la Pedrera a Catany.

Carlota Marzo Baron

COLECTANIA R900

8905b3567826ad1d6d887499c6abab05

Toni-Catany-Sa-Nostra-2015-590x315

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s