Bernat Mugró

Aina

Aquell dia de tempesta em tenia reclosa al pis. Tot i que un sostre em resguardava de la pluja, em sentia com si, amb tota la roba mullada, pesés el doble del que normalment peso. No tenia ni idea de què fer, no vull dir que em sentís avorrida, més aviat tenia una boira que em tapava tot allò que anés més enllà de la sala mental que els psicòlegs anomenen memòria de treball; en una paraula, estava empanada.

Els meus companys de pis havien marxat a casa seva amb les seves respectives famílies; jo, en canvi, em trobava sola remenant un cafè amb llet, asseguda al sofà amb les cames creuades i fonent la vista en aquella paret blanca, que tornava encara més blanca a cada flash de llamp que entrava per la finestra. El pes de la pluja em queia sobre l’esquena i, més endins, sobre l’ànim. El meu cos hauria compartit la quietud i el silenci dels mobles d’aquell pis si no fos pel lleuger moviment de canell que feia sonar la cullereta sota la pluja. El temps no passava, perquè, de fet, no passava res; més aviat estava atrapada dins un cicle constant de pluja, llamps i el gir de la cullera dins la tassa, que ja havia pres vida pròpia, fins al punt que ja no era el meu canell a fer girar, sinó el gir mateix a moure el meu canell.

A poc a poc, però, alguna cosa començà a canviar. Podia escoltar com aquelles gotes de pluja s’ajuntaven i deixaven de generar aquell so d’alguna cosa que es precipita de dalt abaix i xoca contra les taulades; el so es feia més suau, com una carícia, i deixava alguns segons de silenci; i una altra vegada, carícia… silenci. Una brisa suau que m’eriçava els pèls dels braços i excitava els meus límits corporis havia començat a cortejar-me. L’olor de pi viatjava per l’aire. Una melodia arpejada de guitarra acompanyava aquella pluja esdevenguda ones i algunes gavines cridaven al vent des d’algun dels seus illots base que s’erigien un poc abans de l’horitzó. Tenia les parpelles lleugerament suades.

– Aina, hi ets?

Després d’uns quants intents d’obrir els ulls vaig aconseguir veure en Marc, que amb un seu somriure em deia «t’has quedat fregida». El cafè era fred.

–  Marc, tu no tornaves a casa aquest cap de setmana?

Bernat Mugró

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s