Bar-Bar / Uncategorized

Tu, tot, tothom

Molta bona filosofia brinda una mena de clatellot a la nostra angoixosa mania adolescent de sentir-nos intel·lectualment aïllats. Que aquest clatellot sigui considerat consol, redempció o teràpia, queda al gust de cadascú. Aquesta mena de filosofia ens convidaria a pensar que, quan cadascú de nosaltres pensa, per originalíssim exemple, l’operació «1+1=2», no estem pensant cadascú de nosaltres «el seu 1+1=2», sinó que estem pensant el mateix pensament, i no merament dos pensaments formalment iguals. Evidentment les experiències psicològiques globalment considerades no tindran per què coincidir, però sí en la mesura que el contingut d’aquestes experiències sigui «1+1=2». Heus ací un magnífic exemplar de pensament intersubjectiu, vivito y coleando. Ah.

Obro amb aquest incís, potser tractat amb certa frivolitat simplista, per a ubicar-nos en una discussió sobre la intersubjectivitat. Sense llançar-me en planxa al cras error d’intentar-ne una definició, sí que diré que miro d’evocar amb intersubjectivitat una oposició a concepcions solipsistes, mentalistes i internistes de les proposicions, els pensaments, i l’altra flora i fauna teòrica que sovint ens sentim empesos a no titllar de «física» o «material». Són diversos els pensadors que ens conviden a sospitar de l’ego exacerbat que rau en les nostres inflades aspiracions que, més que no pas vertaders, bons o bells, els nostres pensaments siguin nostres. Sigui des de les giragonses d’un descaragolador post-estructuralista francès, o des de la Black&Decker logicomatemàtica d’un Wittgenstein o un Quine, hi ha poca pietat filosòfica envers la fetitxització del valor individual, del que jo tinc a dir; envers la compra d’un bitllet de loteria al geni que ansiosament desitgem que estigui amagat dins nostre, per tal que, concedida una finestra d’oportunitat, ens salvi a tots amb la teoria, el poema, el decret o l’àlbum de prog-rock que el món necessita sentir.

Tan lluny de la flagrant contradicció performativa com permeti ser el paio que escriu columnes per una revista com aquesta, no pretenc amb això diagnosticar res a ningú. Només voldria assenyalar, acusador, una de les diverses infertilitats en les quals aquesta manera de pensar és fecunda: la política. Podria prendre com a exemple segurament qualsevol qüestió pràctica que ens sembli d’interès públic, així que prendré una cosa tan moralment òbvia i tan lloc comú com el reciclatge.

Ja no merament en la discussió pública, sinó en la pròpia conducta i reflexió de cadascú com a individu més o menys compromès, és remarcable la immediatesa amb que s’emmarca el problema com una qüestió d’acció individual. Un problema tan manifestament col·lectiu com el de la sostenibilitat de la indústria es tracta com un problema moral que té cadascú amb la netedat de la seva consciència. És lluny d’obvi com pot resultar tan acceptable ser la mateixa persona que separa els adhesius de les peles de plàtan en el plàstic i l’orgànic cadascun, però alhora «respecta la decisió» del company que no recicla, perquè va llegir en un comentari de Facebook que després ho ajunten tot.

Per a clarificar, no es tracta d’una hipocresia habitual. No és que hi hagi una creença sostinguda en públic i en abstracte, i desapareguda per conveniència a l’hora de la pràctica individual i real. De fet, en un cert sentit és el seu oposat diametral. No pretenc jutjat individualment l’individu mencionat a l’exemple. Pretenc mostrar com la pregunta per la responsabilitat individual d’aquella persona és clarament inapropiada al tractament d’aquesta qüestió moral. Pensem l’atribució d’una culpa col·lectiva en termes d’una dissolució de la culpa, però només perquè ja acríticament d’entrada atribuïm un estatut sòlid a l’individu i un estatut vaporós al col·lectiu. I això fa literalment impensables per a nosaltres els problemes col·lectius, per als quals ens trobem desproveïts d’un marc categorial intel·ligent. Literalment vull dir amb això que tenim paraules i conceptes ràpids i d’ús públic per a la moralitat dels individus, i necessitem fer cabrioles conceptuals i verbals estranyes i obscures per a parlar d’acció col·lectiva. A les proves em remeto.

A qui li agafi per aquí pot pensar que això es deu a una segona dissolució de la polis com a comunitat de persones lliures i iguals en la democràcia contemporània, i coses per l’estil, en versions fàcilment millor formulades. M’ho miraré amb distància prudencial, vigilant no excedir encara més la franja vermella del meu especulòmetre. Jo només ho dic perquè no seria la primera ment vigorosa i brillant que veig abandonar-se a la recerca d’una comunitat política intersubjectiva amb la desesperació existencial inútil amb què s’ofega l’enamorat romàntic, conservador, i altres succedanis.

Martí Bridgewater

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s