Virtut i decadència

La casa de Marta

El senyor Martí es va casar amb na Marta el desembre del ’98. No van perdre el temps i de seguida van saber que la dona seria mare. Els amics de la parella exclamaven contents que el senyor Martí seria un patriarca excel·lent. La jove Mar està ben segura d’això però mai ningú ho va poder comprovar perquè el senyor Martí va morir tres dies abans del part de la dona. Mar es va criar en una casa on mai no es va sentir a gust, de manera que nou mesos després d’haver complert divuit anys va decidir que sortiria a viure al món exterior.
Durant tot el temps que va córrer pel món, mai no va recordar el seu passat a la casa de la mare, car era massa fosca. Li agradava pensar que s’havia anat a viure al Nord per poder rebel·lar-se contra la calor sufocant que sempre feia allà dins. A part d’això mai més no va pensar en l’antic lloc que ella havia habitat, fins que un matí primaveral, Mar va rebre una carta signada per Marta. Sense gosar dubtar ni un segon, Mar va retornar a la casa de Marta.
Es va trobar ella sola davant la porta d’aquell edifici mal ventilat, amb espais petits i llargs passadissos. La porta del jardí, entre matolls, sempre estava entreoberta per si hi arribava algun gentil visitant, però a Mar li va costar cert esforç traspassar-la de nou després de tant de temps. Va caminar lentament a través del llarg passadís sense finestres que feia de vestíbul. Cada cop suava més i més i estava ja completament xopa quan va arribar a la cambra central, on Marta solia rebre les visites en una butaca de feltre vermell. En aquella cambra tot semblava comfortable: hi havia una llar de foc, cortines que no deixaven fugir la calor i fins i tot la manca de finestres donava aire d’intimitat, fins i tot la gran humitat podia resultar agradable a Mar. Però encara així, una sensació d’estranyesa envoltava al cos de la jove: la mare no hi era i ella no podia evitar sentir la seva presència.
Sens pensar gaire encara, Mar va anar a acomodar-se, per un cop, al seient de feltre de Marta. De seguida va trobar la posició idònia, quan va fer el gest d’arronsar les cames cap al pit, quedant així ben recollida en si mateixa. I sense ni tan sols adonar-se’n, quedà dormida gairebé a l’instant. Mar no recordava els somnis en llevar-se però el primer que va reconèixer és que la llar s’havia apagat. I després, que ella estava submergida en la seva pròpia suor.
Sense el foc de la llar, la cambra era fosca en la seva totalitat i Mar amb prou feines era capaç d’incorporar-se. Banyada com estava en aquella suor angoixant, els membres li pesaven inaguantablement i les cames li havien quedat encarcarades. Va intentar col·locar els braços al respatller del seient, però tot li relliscava, així que va acabar caient a terra, igualment xop. Mar va voler incorporar-se però va ser en va, perquè havia perdut el control sobre les seves cames. Desesperadament les va sacsejar, enrabiada amb ella mateixa i amb la carta de Marta, que l’havia reclamat en aquella reunió sinistra.
En aquell moment va recordar l’absència de la mare i just aleshores va sentir clarament allò que havia intuït dins el somni: uns crits, aguts, agonitzants i somorts que venien, aparentment, de l’exterior. Ella es va sentir perseguida per aquells xiscles i va tornar a moure les cames histèricament. I per la seva esperança va sentir que havia xocat contra una paret. La veu es va intensificar i ella va arrossegar-se ràpidament contra la paret. Hi va picar amb els punys amb la poca força que li mancava, però els crits, lluny d’aturar, van fer-se més punyents.
Mar no podia suportar-ho més: va convocar tota la seva voluntat per resseguir la paret i poder arribar al passadís, al vestíbul, a la sortida. Va gatejar, va relliscar, va grimpar… sempre agafada a la paret. I mai no va trobar la porta per on havia entrat. De fet, plena de terror va descobrir que on ella tenia la intuïció que hi hauria el passadís que cercava, només hi havia la punxa sobresortint d’un ésser monstruós que premia cap a dins, contra ella, com si la volgués devorar.
En una cursa frenètica, fugint d’aquell monstre, depredador lasciu i cec, i donant-se per vençuda, va tornar al centre d’aquell espai fosc i humit, es va arraulir, tancant-se en ella mateixa i va sentir per darrer cop aquells crits, que es van convertir nerviosament en un riure que Mar va identificar com el riure agònic i definitiu de la mare.

David Bernal i Almansa

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s