Galope Muerto

Els paravents

haroldbloom

Fotografia de Harold Bloom, autor d’El canon occidental (1994), posant la cara que segurament posaria si llegís això. Font: http://hyperbole.es/wp-content/uploads/2013/01/harold-bloom1.jpg

Hi ha una cosa maliciosa en la literatura, si és que ens ve de gust d’entendre-la en tant que peça desconnectada de, podríem dir, les conviccions que els autors intenten imposar-li per domesticar-la. Potser és aquesta cosa el que explica que Jaime Gil de Biedma xifrés el seu forçadíssim plegament de veles literari en la que irònicament és la millor obra de la seva carrera (Poemas póstumos), juntament amb una justificació posterior en un pròleg decebedor, però d’enginy modèlic. Potser és aquesta mateixa cosa el que provoca que darrera d’‟Oda a Venecia ante el mar de los teatros” i la seva panòplia de paraules-motllura jo senti el bategar desbocat d’un “poeta de l’experiència” molt més potent que el que és Gil de Biedma en molts dels seus versos, malgrat que el programa estètic que defensa aquest últim no s’assembli gaire, o gens ni mica, al de Gimferrer. Tal vegada també és aquesta cosa el que fa que Borges —el mateix Borges que es declarà detractor acèrrim de Gracián i admirador de la pulcritud de les plomes britàniques— se’ns reveli com un antic enamorat de l’estil, i no precisament de l’estil planer, per molt que la seva sigui una densitat concentrada: qui no em cregui, que faci un cop d’ull a Historia universal de la infamia.

La desconnexió eliotiana d’autor-ciutadà i obra pot ser útil de vegades, és cert. Sé, almenys, que sovint és saludable, sobre tot per a desempallegar-nos de lectures viciades de manual de literatura de primer de batxillerat: «Amb el color blau, el poeta vol dir que està trist, perquè en aquella època se li havia mort el seu porc vietnamita, bla, bla, bla…». Pel que es veu, els dòcils amanuenses de les editorials de llibres de text —i molt sovint els professors escolars de literatura— no disposen de cap altre mitjà per a motivar els alumnes a la lectura més que de dates i caixonets classificatoris que un ha d’aprendre de memòria com la llista de les capitals de comarca (Noucentisme, Renaixença, Generación del 98, Generación del 27, Generación del 36, Generación X, Generación del 27 II: El Retorno del Jedi…).

Amb tot, però, certes connexions poden aportar lectures interessants o, si més no, cridaneres. Per exemple: ¿com entenem que un autor com Vargas Llosa sigui capaç d’encarar l’examen de les deformitats del poder amb més deteniment que altres novel·listes que es diuen d’esquerres i es dediquen a la tonteria formosa, mentre d’altra banda, a la seva vida civil, exerceix de paladí de postures econòmiques que han originat i originen aquest tipus de deformitats a molts països del món? Si examinem Vargas Llosa com a ésser biogràfic —pleonasme horrorós, però vaja… funciona— ens adonarem que, efectivament, és un senyor de dretes, neoliberal al màxim. Això no concorda aparentment, com hem dit, amb les seves novel·les, però… i si és que sí? És amb tota probabilitat una simplificació infame, però podríem arribar a pensar, com a mínim en termes exclusivament simbòlics, que l’actitud d’un liberal extremista davant del poder polític és, d’alguna manera, comparable a la d’un anarquista, tot i que el primer vulgui invisibilitzar-lo per hipertrofiar l’economia d’empresa i el segon pretengui destruir-lo per eliminar aquesta economia en favor d’altres mètodes de producció i intercanvi.

Però també ens ho podem preguntar d’una altra manera: hi ha dos autors, el de les novel·les i el de la vida real? Quin dels dos és el vertader? No contindran les obres d’un autor l’expressió fins a cert punt descontrolada d’un subconscient que el seu jo no escrit no allibera en la vida pedestre?

Personalment, no m’agraden gaire les disculpes del tipus «m’agrada la seva obra, però no ell com a individu». Un lector madura ha de ser capaç d’assumir que La familia de Pascual Duarte es pot llegir com a repugnant al·legat a favor de la violència irracional dels guanyadors de la Guerra Civil, donat el falangisme militant del seu autor l’any que es va publicar i la il·lustració que s’hi realitza de l’Espanya anterior a la dictadura com una latrina de maldats. I tanmateix, no pot negar que és una peça d’un vigor verbal insòlit, amb la brutalitat visual d’una pel·lícula de Tarantino; en poques paraules: que està molt ben parida. Un ha d’acceptar que el Cela delator de rojos l’any 1938 va ser el mateix ésser humà que l’any 1956 va impulsar la fundació de Papeles de Son Armadans, on van escriure exiliats republicans i on s’escrivia en català, en basc i en gallec abans que Lluís Llach o Serrat no haguessin cantat encara una sola nota. I, per si algú ho dubta, no estic menyspreant la feina d’aquests dos bons homes i la del grapat de gent que va treballar per derrocar el franquisme, ni tampoc, és obvi, se m’acudiria mai posar-la per sota de la que va dur a terme l’imperdonablement ambigu editor dels Papeles (que d’antifranquista sempre en va tenir, per dir-ho molt suaument, més aviat poc).

Hi ha una diferència gran entre introduir-te al cervell amb calçador les dades biogràfiques d’un escriptor, i conèixer-les i interpretar-les per tu mateix: per això són valuosíssims els diaris íntims, les poètiques i les obres d’autocrítica. Succeeix el mateix amb les obres literàries de cadascun: malgrat que l’esquer que ens porta als llibres coneguts d’oïdes acostuma a ser normalment una còmoda bastida de tòpics —i és bonic, i és entranyable—, hom ha de saber desempallegar-se d’ella tan bon punt obre la primera pàgina. Aquí resideix, penso, la més terrible dificultat, sobre tot per als qui estudiem lletretes, obligats de tant en tant a lectures acadèmiques de les quals pot arribar a ser difícil desprendre’s. I, desgraciadament, allò acadèmic acostuma a decantar-se massa habitualment cap al panegíric. El gust personal no és regular, ni democràtic, ni amable, ni respecta tothom; els cànons no passen de ser, en el fons, pistes o indicacions molt vagues. Ho sento, estimat García Márquez, pero Cien años de soledad no està fet per a mi, de moment.

L’única versió que podem tenir d’un autor, la nostra visió creativa d’aquell autor, només la podrem adquirir recorrent-lo de dalt a baix i sense guia o amb una guia mínima, accedint sols a totes les seves cares, o almenys a aquelles on vulguem accedir; cares de paper públic o de paper íntim, tant se val. L’important de debò és explorar per nosaltres mateixos el prisma exigent i costerut que hi ha darrere de cada etern i tossut paravent acolorit per terceres persones.

 

Víctor Vázquez Monedero

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s