El vecino del alcalde

Una fira, Crimea, Franco i Himmler

Fotografia extreta del Facebook de la Fira Literal

Fotografia extreta del Facebook de la Fira Literal

El cap de setmana anterior hauria d’estar marcat per tot cínic i mala persona (algú semblant a mi) com un dels caps de setmana més interessants i suggerents. Amb una fira de literatura compromesa, entrevistes a escriptors de caire reivindicatiu i una cançó amb sospitosos trets polítics la reflexió està servida. No, no parlaré del Barça. Després de pensar-patir-abandonar-me en la solitud per trobar aquell indret on les paradoxes, si és que existeixen, s’entrellacen durant 10 segons, no tinc gaire idea d’on para el punt central que tots aquests fenòmens tenen en comú. Però bé, som-hi. Els cartells de la Fira Literal feia mesos que anunciaven l’acte. L’Svetlana Aleksiévitx feia temps que havia conquerit Gran Via amb la promoció de La Vanguardia. Com pot ésser que malgrat ser el segon any que això es fa i tenir 2.642 “M’agrada” al Facebook i 2.316 “Seguidors” al Twitter ni jo, ni els meus amics, ni els companys que vaig fer a la cua ens haguéssim assabentat de tal esdeveniment fins a l’últim dia? El treball dut a terme per tots els que van fer això veritat és extraordinari, inimaginable per tot escèptic, un treball que sorprèn a qualsevol, realment. I si l’error, si és que podem parlar “d’error”, radica en la falta de publicitat, “apaga y vámonos”, com va dir el poeta. La qüestió és que tot aquell amb un mínim de voluntat va poder dies abans anotar-ho a la seva agenda, tranquil·lament. Potser és que estem sempre amb la cara encorbada i mirant el mòbil, com un projecte d’estruç cobarda? Potser, però resulta inversemblant. El que em sembla més plausible és que qui no es va adonar d’això i viu a Barcelona i surt al carrer i passa pel centre en té tota la culpa. Però potser no és tan així.

A la conferència va haver-hi gent que no va poder entrar, i aquesta tragèdia demostra que la fira va ser un èxit absolut, sens dubte. Repeteixo pels bons lectors que pensin que l’estic criticant, va ser un èxit. O sigui, que les llances no van per aquest cantó. Aquí si hem d’assenyalar un culpable, assenyalarem aquell subjecte encaixonat en una marabunta d’anuncis, cartells, esdeveniments a punta pala i vines que el converteixen en un pacient passiu d’allò que l’envolta. Hom pot anar escollint entre tota aquella informació i ser actiu a la vegada que el sistema web, amb una anàlisi de l’historial, suggereix pàgines que podrien ser interessants. A favor! (A Edward Snowden no li agrada aquest article i amb raó) però algú es pot deixar emportar per la vagància, ergo falta de voluntat, ergo desinterès per produir un constructe informatiu a partir dels seus interessos i notícies que podrien canviar el seu punt de mira i blablablabla. Que tot això és molt simplista i té molts punts buits, que ho podriem deixar en què l’excés crea menys activitat, quelcom que a la majoria d’homes ens cansa, i sortir al món significa un excés d’anuncis.

L’entrevista a la Premi Nobel va ser per mi una oportunitat d’aprendre una perspectiva inusual per fer literatura: establir un vincle amb un altre, fer història a partir de l’entrevista amb la finalitat de sostreure allò que havia caigut en l’oblit. Es tracta d’un mecanisme més humà per escriure i un esforç per omplir els forats en blanc de la memòria i de la història amb majúscules, la dels guanyadors. El seu èxit és una bufetada per molts polítics. Un home de certa edat, si no recordo malament, a l’hora de les preguntes del públic va fer referència als seus avis afussellats per la dictadura espanyola i li va preguntar si el que feia era “psicohistòria”, concepte amb el que ella es va sentir molt còmoda. El règim franquista-el règim soviètic-la manipulació històrica-l’oblit-la recerca del record més humà… Són curioses aquestes connexions, que no fan més que pensar malament del sistema. Nanni Balestrini es va considerar i es considera un poeta èpic però el periodista va afegir que a Catalunya “vam fer el que vam voler amb la seva obra”, és a dir, utilitzar-la com a impuls reivindicatiu i polític, d’acord amb les circumstàncies socials. I tot i que les coses han canviat des del 1968, hi ha coses que romanen. Tot i que els lectors són una espècie en perill de sobte ens adonem que n’hi ha molts i molts més medis.

A Eurovisió vam tenir un exemple de reclam de la memòria, una mena de “psicohistòria” passada per la liquadora capitalista, ultramegasupercamp (artísticament “hortera”)? Fer una crítica musical no m’importa, a mi totes em semblaven dignes de la meva indiferència. Jamala, d’Ucraïna, va guanyar el concurs només pel simple fet de parlar sobre la deportació dels tàrtars a Crimea, en època de Stalin? Sí? No? Casualitat, destí, coincidència amb el context actual? Per molt que diguin que no el contingut polític és evident, tant com escollir Crimea com la pròxima seu del concurs. De cop i volta, els morts ressorgeixen per parlar del present, vestits amb shows “horteras” o amb llibres.

A on va parar tot això? En efecte, Himmler i Franco aparegueren reflectits en un castell de Toledo en les festes de Guadamur, les jornades visigodes, sota la supervisió del PP, que va flipar. A les notícies d’Antena Tres en el moment de dinar d’això no es va dir ni una paraula, jo no ho vaig veure. Russos-franquistes-visigots/ memòria-oblit-retorn/ vagància-ocultació-manipulació. Hi ha un no sé què que empastifa tot. L’amo del castell és jueu.

Fotografia extreta del Confidencial

Fotografia extreta de El Confidencial

Sergi Saranga Reguera

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s