Gabinet de Curiositats

La por d’entrar a una galeria d’art

1413308821_pintores_china

Galeria d’art Dolors Junyent

Actualment, entrar a una galeria d’art imposa respecte. Hom si apropa, encuriosit, i una mena de força magnètica l’irromp abans d’obrir la porta impedint la seva entrada. I si ho fa, ho fa amb por, amb cautela, com si estigués entrant a la cambra de la interioritat més personal i profunda. Però quan, finalment, es decideix de fer-ho avança per les sales mentre es pregunta on s’acaba l’espai expositiu i on comença el territori infranquejable. La sensació de no voler ser vist és fortament pronunciada i inconscientment inevitable.

El fet en ell mateix és realment curiós. Estic segura que molta gent no ha entrat en una galeria perquè, al passar-hi per davant, estava buida. La buidor ens fa recular, i més en una societat de masses, ja que qualsevol manifestació de la soledat no ens és mai atractiva i la via fàcil és defugir-la. En canvi, la gent que entra a una botiga qualsevol, que també està de cara al públic com una galeria i, per tant, estructuralment no s’hi pot establir cap distinció, ho fa agosaradament, com un torrent, sense cap tipus de qüestionament i/o temor.

El problema recau, possiblement, en la poca presència que la galeria d’art té en la nostra vida, ja que s’estructura –tan sols aparentment- “fora” de la nostra immediatesa i/o zona de confort. És allò estrany, desconegut, que s’articula en la distància i que resta associat a un nucli social determinat que tendeix a un cert elitisme. No podem obviar que la galeria d’art és, en la seva essència, un espai en el qual s’hi compra i s’hi ven art. És, doncs, un negoci com qualsevol altre. En una galeria d’art s’hi ven un quadre com en una llibreria s’hi ven un llibre. Aquesta idea, és a dir, la base de la concepció fonamental és la que no s’entén en la mesura que hauria de ser o, més explícitament, en la simplicitat que hauria de ser.

Però això no només passa en les galeries d’art sinó també en els antiquaris. Aquesta situació no es produeix, en canvi, en els museus, ja que el museu és concebut com una infraestructura que resulta d’un projecte polític a favor del benestar públic. El museu mostra, tot i la proximitat de les obres exposades al visitant, un llegat artístic que hom mai podrà adquirir. D’aquesta manera, la institució artística i cultural de referència, és a dir, el museu, exposa la seva excel·lència i a l’espectador li és permès de somniar amb aquell art inaccessible. És important comentar que tot art és accessible visualment parlant, és a dir, com a experiència estètica. Ara bé, no tot art és accessible en termes adquisitius i/o econòmics. Aquí entrem, doncs, en el terreny de la sociologia de l’art.

Per tant, el museu és el que, involuntari i contradictòriament, posa més distància entre l’obra i el visitant, tot oferint un vincle d’idolatria laica en la contemplació de l’illa imaginària. L’agrat o desgrat estètic és, aquí, una qüestió secundària. Així doncs, l’art ens és estrany quan no el trobem envasat i amb un objectiu merament expositiu i se’ns mostra, pel contrari, com quelcom que podem adquirir, que podria formar part de la nostra immediatesa diària. És a dir, quan l’art esdevé, en una galeria o en un antiquari, una –simple- mercaderia.

Dins de la galeria, l’obra, conservant la seva aura i irrepetibilitat, és en aquell aquí i ara entre ella mateixa i l’espectador, una possibilitat palpable, ja que aconsegueix baixar un escaló i situar-se en el llindar de l’art accessible. El problema recau, doncs, en que l’individu no concep l’art com a propietat. És a dir, l’individu –o la societat- entén la idea que l’art pot esdevenir propietat però ho concep en una realitat que no és la seva, en la d’una alteritat social que es vertebra lluny d’ell mateix. Per tant, d’aquí es desprèn una preconcepció tòxica en la qual l’art tan sols és assequible per una elit.

La qüestió a tractar és precisament, per què l’art és pensat i/o emmarcat mentalment com quelcom que gaudeix de certa superioritat en una actualitat que, segons sembla, ha tendit a la seva democratització, és a dir, la societat ha construït tota una infraestructura cultural amb l’objectiu que aquesta arribi a tothom. La nostra realitat és la següent: l’art és per a tots però ningú compra art. Tot això porta a pensar que no hem dut a terme una bona interpretació de l’art en quan a base. Als països nòrdics, per exemple, el primer que fa una persona a l’entrar en una galeria és demanar el llistat de preus i parlar sobre el valor econòmic de les obres exposades amb el marxant en qüestió.

L’art sembla estar limitat als museus, que funcionen com el seu únic espai habitable. En canvi –potser és una comparació simplista- el món del llibre gaudeix de les biblioteques però té un clar suport en la llibreria. Per què no passa això amb l’art, els museus i les galeries? No hi ha una relació coherent entre aquesta tríada estructural. No és una crítica a la missió pública d’aquestes institucions perquè el seu paper és inqüestionable, vertebrador i necessari, sinó el que es posa sobre la taula és la problemàtica per comparació que evidencia una clara insuficiència i una manca d’actitud.

Algú diria, intentant buscar la resposta que expliqui el per què de la problemàtica galerística, que l’art és car. Però aquesta afirmació seria i és supèrflua, infundada. Actualment, creure que [tot] l’art és dispendiós és un mite, una fal·làcia. Primer de tot, es cau en l’error d’entendre equivocadament (o parcialment malament) el propi concepte d’art. El problema és la tendència reiterada en limitar-lo en un únic cercle de grandesa, com si aquest fos l’únic possible i el que definiria l’art com a art. L’art no només són Picassos i Goyas perquè, de fet, aquests tan sols formen part d’una minoria. El gran conegut és poc freqüent [en termes galerístics] mentre que és l’únic que ha aconseguit calar i acomodar-se en el nostre imaginari. El galerisme ofereix, doncs, l’avantatge del dinamisme, de la mobilitat i varietat d’artistes exposats, tot promovent artistes emergents o secundaris o, dit d’una altra manera, la mostra del desconegut.

Per tant, part de l’error recau en el simple fet que es vincula l’adquisició d’art a les classes socials altes i això fa que la persona de carrer es vegi dominada per una estranyesa i es pressuposi forastera d’aquell àmbit. El valor econòmic podria ser, com s’ha comentat anteriorment, un factor d’impediment però actualment res sembla tenir sortida i les subhastes d’art així ho demostren.

Per altra banda, el problema es magnifica quan, altres locals comercials ofereixen un art en sèrie, produccions destinades a la massa que adopten una estètica semblant a la de l’art inaccessible. Hom després s’adona que la distància entre el preu d’un producte i l’altre és estreta, essent en el fons més car el producte imitat, tot i que el preu és, tan sols, aparentment més baix. Sempre és positiu apropar-se a Walter Benjamin i la seva reflexió de l’art i la modernitat: “El amontonamiento en el museo de obras de arte es muy cercano al de la mercancía que, en aquellos lugares donde masivamente se le ofrece al que pasa, le incita de ese modo a imaginar que a él también le podría tocar una parte.”

L’art és producte d’una necessitat, no és fruit de la voluntat o la consciència, sinó d’una necessitat més profunda, difícilment explicable, vinculada a la mateixa existència. L’art supleix una mancança, que té raó de ser precisament pel sol fet que l’ésser humà és mortal. En una vida eterna, possiblement, l’art no tindria sentit. Així doncs, potser, hauríem de trencar amb el nivell emmarcat dins de la sociologia de l’art i concebre l’art en la seva naixença, és a dir, en el seu primer estadi quan l’obra està a l’estudi de l’artista, fent-se, trobant-se i entrant en contacte amb la realitat més pura; l’obra en la seva essència més mundada i despullada, incontaminada. Aquest és l’espai desconegut en el qual mentalment hem de tornar sempre. Hem d’entendre la pròpia terrenalitat i obertura de l’art perquè l’art no ha de ser mai un territori infranquejable. Es produeix, doncs, la necessitat de tractat l’arrel de la qüestió i no pas les conseqüències que se’n deriven. Acceptar la “simplicitat” original de l’art per després poder-lo pensar.

Hem de visitar galeries d’art, fomentar-les i incloure-les en la nostra dinàmica de vida perquè es troben, malauradament, isolades i condemnades a l’ostracisme. Qui compra art està destinat a, almenys, tres assoliments: promoure la cultura i mantenir viu el negoci del galerisme, enriquir-se de l’experiència estètica i educar el gust, i convertir-se en un col·leccionista d’art.

Carlota Marzo Baron

Anuncis

One thought on “La por d’entrar a una galeria d’art

  1. Molt bé! Doncs ara toca fer una ruta per les galeries de Barcelona! Algunes estan a punt de tancar per la falta de públic, i altres ja ho han fet. Jo mateixa vaig obrir una galeria en un pis (principal). Quin sentit té haver de pagar un lloguer inassumible, si ens visita tant poca gent? I els que venen per interès, aquests venen igualment! Fa alguns anys, jo mateixa vaig escriure un article al meu blog que es titulava “La falta de públic”, però el vaig escriure des del punt de vista d’una galerista.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s