Gabinet de Curiositats

Meditació sobre el llibre antic

Arribo a la Fira de Llibre Antic que fan al Born Centre Cultural i em trobo un espai concentrat i just on, sense voler-ho, s’ha creat una mena de microclima. De cop em sorprèn el llibreter Farré i el primer que em diu és: “havera si escrius alguna cosa sobre nosaltres”. Té raó, ho he de fer.

El món del llibre és fascinant, captivador i addictiu, de fet, com qualsevol tipus de col·leccionisme. Recordo una frase de l’estimat Walter Benjamin que deia “toda pasión bordea el caos; la del coleccionista, el caos del recuerdo” i veritablement és així. En realitat, col·leccionar és senzillament la praxis del record i, tanmateix, un combat amb la dispersió. Res més que això. Però potser, més enllà de la fira en ella mateixa, hauríem de centrar-nos en el llibre, analitzar-lo en tant que objecte, de la mateixa manera que Georg Simmel reflexionà sobre el pont i la porta o Ortega y Gasset medità sobre el marc. En altres paraules, tractar l’evidència de la immediatesa, això és la profunditat de la superfície. Tothom sap què és un llibre, però pensar-lo és una altra cosa.

Potser un llibre és un petit món portable, un espai que s’articula independentment amb una lògica interna, uns codis, un temps, un llenguatge i una història. En el llibre es fa més evident, gràcies a la seva estructura bipartida que permet l’articulació del llom, l’obertura vers l’illa imaginària. Desplegat en dues bandes, com unes mans obertes, ofereix la seva interioritat i el lector es veu sotmès a una experiència estètic-literària que tendeix a ser fragmentada i que queda distribuïda en diferents moments de lectura, però sempre dins d’una unitat que proporciona el llibre en tant que és un objecte amb principi i fi. Per tant, l’experiència, a diferència d’una pintura o una escultura, està sotmesa a una vivència fraccionada que s’allarga en el temps i que reclama ser acabada.

Si parlem en idea d’objecte, visualment el llibre no és el mateix que un quadre exposat en una paret, tot i que els dos permeten una lectura, però sí que comparteixen una estructura externa vertebradora, fonamental i fronterera que es situa entre l’extraartístic i l’intraartístic, és a dir, per una banda el marc i per l’altra, la coberta. Ambdós funcionen com el trampolí que permet el salt a l’illa de l’art a la vegada que actuen com un pont entre l’art i la realitat.

El que és interessant de les fires de llibre antic és el simple i contradictori fet que els llibres trenquen amb el seu principi definitori, és a dir, deixen de ser llibres per a ser llegits i es converteixen en obres d’art. Per tant, passen a ocupar una missió de contemplació estètica. El lector llegeix la imatge i mira el text. El llibre antic no reclama la seva lectura sinó que adquireix una postura interdisciplinària amb una infinitat d’enfocs i s’articula més enllà del llibre tradicional. És a dir, passa a suplir una necessitat i/o mancança de caire universal que s’articula, precisament, en el gust propi de l’individu en tant que el llibre actua com a obra d’art. Així doncs, el llibre antic esdevé un objecte estètic que obra la porta a l’art pour l’art.

Tenir un Quixot a casa d’una edició de butxaca que hem adquirit a una llibreria o una senzilla antologia de poesia catalana determina una predisposició, unes inquietuds i un nivell culturals en quan a coneixement, mentre que en la compra de llibre antic, com que aquest trenca amb el seu principi bàsic, és a dir, la lectura, aquest aspecte tendeix a la variabilitat, ja que la persona no està obligada a conèixer el contingut del que compra perquè depèn d’una necessitat vinculada al plaer estètic, d’un vincle concret entre obra i individu i, en definitiva, d’una atracció artística. Per exemple, hom pot contemplar detingudament la sèrie de pintures mitològiques de Velázquez però aquestes no demanen obligatòriament una coneixença a l’espectador d’història de la mitologia, sinó que aquest aspecte passa a ocupar una posició secundària. El que veritablement importa aquí és la relació entre obra i espectador, el diàleg entre ambdós. Si l’obra parla la veritat de l’art, tota explicació contextual és innecessària i fins i tot supèrflua.

Benjamin escrivia, en referència al món del llibre, que “la historia de la literatura tendría que empezar por estudiar las estructuras de venta […], para así, en lugar de contemplar una y otra vez las mismas cumbres, investigar la estructura geológica sobre la que descansa la montaña del libro.” I això és, analitzar i comprendre els qui es dediquen a la venta del llibre, aquells que estan, més que ningú, en contacte amb la llibertat més pura, perquè, la llibertat, és una llibreria. El col·leccionista [de llibres] és un buscador persistent que sempre intenta anar més enllà en el seu rastreig –insatisfet- a les catacumbes del passat. Segurament el col·leccionista no deixa mai d’acumular perquè el material col·leccionat sempre apareix com a fragment, fet que implica que la seva col·lecció mai estigui completa.

En un dels meus últims escrits sobre les galeries d’art reclamava febrosament la necessitat de comprar art. Torno, altra vegada, a fer-ho i crec, sincerament, que no me’n cansaré mai. Apostem per qualsevol manifestació de l’art, llibres antics per exemple, i aconseguim ser, si això és possible, una mica més lliures.

Carlota Marzo Baron

Fira de llibre antic al Born CC.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s