Virtut i decadència

Roman de Risent i Paudemoncor. Penúltima entrega

DE COM RISENT DESCOBREIX PART DE LA VERITAT
Risent, però, s’allunyà de tot
i va pujar dalt d’un turó.
I contemplant des d’allà dalt
romangué quiet tot esperant
a preparar-se pel moment,
a fer-se més fort, més valent,
car havia de derrotar
l’abominable monstre-drac.
Mentrestant a la plana vora
el llac, poc mancava per a l’hora
adequada per acabar
la forja del vestit sagrat.
Risent, aleshores, rebé
la visita d’un bell ocell
que digué: “jove cavaller!
Per ‘questa feina que heu de fer
vós requerireu voluntat,
força i enginy i dignitat
i l’ajut d’un molt gran talent!
Preneu l’armadura al ferrer
I exigiu al vil ermità
que us doni invisibilitat.
El vell feló voldria el premi
per ell tot sol. Quin mal criteri!
Que els déus el fereixin! Sóu vós
l’heroi destinat. Feu això
que us dic i gaudireu feliç
de l’aventura i son encís”.
Oïu, senyora, com Risent
baixà a la vall a trobar el seu
encàrrec. Allà va trobar
que el ferrer volia entregar
al vell ermità l’armadura.
Risent maleïnt cadascuna
de les ànimes dels inferns
el vestit de platí prengué,
i, ajudat pels seus companys,
se l’emprovà al mateix instant.
Li sentava tan imponent
que el vell no pogué fer res més
que accedir a fer el que el jove deia
mentre Risent esperant reia.
L’ermità donà una relíquia
obtinguda d’una família
que l’havia ofrenat als déus
i feia que qui la dugués
romangués invisible als ulls
enemics. No esperà un minut
Risent. Decapità al moment
i d’un sol tall el malvat vell.

DE COM RISENT COMENÇA L’ASCENS
Relíquia al puny i l’armadura
vestint, comença l’aventura
final Risent. Emprèn l’ascens
al blanc cim on el drac ha pres
Paudemoncor. Acompanyat
dels seus tres, forts, valents soldats
puja i puja. El fred comença
a fer-se sentir des d’orelles
fins les puntes dels peus. Risent
s’abriga tant com pot i pren
les capes als companys (de bon
grat les han cedides). Ja no
pujaran més amb ell. Es queden
en aquell indret. I sens pressa
Risent haurà d’arribar al cim
i tornar on l’esperen. Així
segueix ell escalant la roca
tenebrosa. Puja i tremola
el cavaller, car aquell fred
és insuportable i extrem.
Tot d’una comença a suar
dins l’armadura. Ai, que en fa,
de calor! Així és com Risent
sap que s’apropa al foc, l’anell
de foc que el té lluny de la dama
anhelada. Risent beu aigua
per darrer cop i emprèn camí.
Se sent preparat per la fi.
Arriba al cim. Travessa el foc.
Gràcies al platí que no es fon
Risent no és tocat per cap flama.
Emprèn el camí a l’estimada,
segur que podrà vèncer al drac
per la invisibilitat.
Camina ferm, però el drac el veu,
s’aixeca del seu cau calent,
s’apropa a ell i diu content:
“Risent, fa temps que t’esperem!”
Ho diu entre riures i fum
i afegeix: “no tinguis por, tu
que mai n’has tingut!” Risent, pobre,
no entén res i pregunta, orfe
de saber: “Però drac somrient,
pensava que en combat cruent
us havia de matar. No
era així?” Diu el drac: “No, no, no!
Havies de vèncer l’obstacle.
Estalvia’t tal espectacle
i obre la porta que hi ha
darrere meu”. I caminà
Risent pel costat del drac sense
ferir-lo ni tocar-lo mentre
la fera el mirava tranquil·la.
L’heroi, doncs, amb mirada altiva
travessà la porta i entrà
dins el fosc castell encantat.

David Bernal i Almansa

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s