Virtut i decadència

Odes que canten subjectes. I: En el cap i en el mot

I

Recordes, amiga, les hores perdudes
a les fosques tempestes nocturnes,
giravoltant per tot el llit
tractant de dormir
(tot en va)
o
d’amagat
de les llums urbanes
cloent els ulls a debades,
volent cobrir-nos, sempre porucs,
quan de cop tot el cel ens queia al damunt?

 

II

A la llum, dolç Adonis,
d’un tènue desvetllar,
encara senties ploure.
Aleshores, dolç Adonis,
tots els ídols com arbres
ja devastats queien
i queien.
I tu, dolç Adonis
—o dolç Adonis!―,
no feies més que mirar.
Ull-cluc, mig somreies
en saber que els teus mots
bé podien salvar el teu món.

 

III

Caminàvem per ombrívoles
vinyes i em vas dir que l’art
havia de ser un arbre:
fort d’arrel i dur de tronc,
dolç i útil en el fruit.
Posseït per Dionís
jo vaig ser capaç de dir
que on escric l’art el paper
surt dels arbres; tanmateix
és més lleuger. No cal fer
més del que cal per poder
explicar els mots:
un poema basta.

 

IV

Hi havia qui encara deia
mig recelós
que llevar-se no és despertar.
Quedar-nos al llit.
Tu i jo teníem la mala
moral de mirar
com el temps sempre constant
passava al voltant
com un tren important
que hom oblida de collir.
Cada matí,
l’un ben al costat de l’altre,
jèiem distrets.
El rostre d’Apol·lo algun cop
ja ens havia volgut acariciar.
Un núvol lleuger li barrava el pas.
V

Et regiraves, ull-cluca,
tota al voltant d’un llit
de pedra. Era funest.
Nefast el dia fou que et vas
adonar que fil a fil
el coixí que et suportava
s’havia descosit.
Cantaves en aquell moment,
dolça veu, deixant sortir l’alè.
Sens pressa.
Recordes?
I jo què?
Qui era l’estrany
que t’escrivia versos?
Volia tornar, ben a poc
a poc, a enamorar-me
de tu.

 

VI

Els dies més assolellats
em feies veure que caminar
―dins la gran tradició—
tenia sentit:
vaig gosar saber descobrir
la vella ciutat amb els ulls
despistats, innocents, excitats,
d’un nou estrany que es mira el món.
Ahir vaig tornar a atrevir-me
a caminar per entendre
els nostres carrers
tan recorreguts.
Podria dir que em vaig
sentir. Un estrany.
O bé
em vaig retrobar
a mi mateix.

 

VII

Sempre hi havia veus
que cridaven
tot al voltant del carrer.
Ningú no sabia què deien.
Ningú no ho volia saber.
Quan feia sol eren alegres;
quan era de nit també.
I hi havia qui encara deia
que dur barret ja no quedava bé.
Eren moments fragmentats que canviaven,
encara que ara els veiem sencers.
I dues o tres converses desagrupades
s’esvaïen en el vent.

 

VIII

Els dies
que ens vam començar a conèixer
van allunyar-me de l’hivern.
Podíem olorar els primers
raigs de sol que, càlids, volíem
eterns.
IX

Els dies
que ens coneixíem
(aquells que vam
aconseguir romandre
plegats), que ens exploràvem,
que ens definíem,
que ens apreníem,
que ens enamoràvem,
que ens mostràvem la cara,
que ens donàvem les mans d’amagades,
que ens fixàvem en el color dels ulls dels altres,
que ens menjàvem i assaboríem a parts i amb ànsia,
que ens sabíem,
els vàrem passar en una casa
de sostres alts i parets nues. Blanques.
X

Encara hi ha molta gent
que parla del passat
amb enyor.
Amb passió. Amb fervor.
Diuen, aquests, que hi havia cases
amb jardins i magatzem;
amb grans finestrals
de colors;
amb escales que pujaven
discretament
cap a la intimitat
de la llar.
Aquestes cases romanen
de vells, en records, gloriosos.
No res més. Com tot
en paraules s’han difós.
I encara, així, se’n parla
amb passió. Amb fervor. Amb enyor.

David Bernal i Almansa

Advertisements

One thought on “Odes que canten subjectes. I: En el cap i en el mot

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s