Virtut i decadència

Odes que canten subjectes. III. En la ignorància, una il·lusió

XXI

Tot just s’alcin els primers vents
del camp d’espígol,
hi haurà un revolt d’ales.
Els estornells tornaran a aixecar el vol
per retrobar-se amb falciots que guaiten.
Hauran de romandre tots,
envoltats d’atzur,
fent revolt d’ales i amb ulls alçats
els observarem amb calma
o els deixarem passar.
XXII

El prat d’ahir no serà verd demà.
El groc de la tardor li caurà a sobre
com un glop d’aiguardent que col·lapsa l’estómac.
El vol d’una àliga ens apuntarà
l’ombra d’un roure
o el reflex ardent d’un sol blanc i tebi,
els rajos del qual il·luminaran també
la ciutat desaturada (que
es mou en aquelles èpoques més a poc a poc),
mentre el camp que recordem a voltes
se’ns ne va enllà,
enllà.

Amb les darreres esperances d’estiu,
les respiracions són més fortes i costoses.
Aviat els núvols aplomaran i faran abaixar
els nostres colls fins la timidesa distant
dels homes corrents urbans.
XXIII

Arribaran els dies,
aquells dies,
en què els aucells no voldran volar més.
Sempre arriben.
Mai s’hi pot fer res.

Aleshores el fred es cala
entre els murs de les nostres pells
i filtra la sang dels cors més braus.

Arribaran els jorns en què les aus
emmudiran.
El silenci més profund serà
la senyal que farà comprensible la pau.
La quietud.
Qui serà aquell que gosi trencar
els fils d’un cosmos immòbil?

XXIV

Vindran, ells vindran.
Només són uns quants
portadors de llum els
qui vindran amb noves.
Vindran fent cua des de
terres que desconeixem
encara.
Vindran ordenadament,
dient impecables que la
immaculada paraula ha
de romandre per sempre
impol·luta. Vindran ells
encapçalats per un home
sens rostre visible que ens
farà voler cridar des del
silenci.
I cridarem. I cridarem!

Cridarem als quatre vents
el nom d’aquell que ens porti noves.
Cridarem de gust i dolor
alhora que som nosaltres els qui
sabrem mantenir viva
la il·lusió del saber.
XXV

Potser realment ens posarem d’acord.
Un dia tu i jo sabrem dir mots que
signifiquin.
Aleshores, no caldran ajudes
de mans ni cos i aquests podran
dedicar-se a allò que desitgin mentre parlem:
entenent-nos.

XXVI

Qui sap si mai sabrem expressar
com cal els desitjos?
O qui sap si mai caldrà
tornar-los a expressar?

Ningú sap si mai tornarem a dir
senzilleses com “tinc gana” o
“avui et menjaria sencera i
demà ho tornaria a fer”.
Ningú sap si arribarà el moment
en què ho farem i prou.

Però què seria de nosaltres
i les nostres accions
si mai no les diguéssim?

XXVII

Cauran els aires de capvespre
al damunt nostre amb plàcida lentitud.
I la llum més tèbia del dia
farà envermellir els llavis i les galtes
d’aquells que l’esperin.
I mentre blavejant el crepuscle
davalli, els cossos calms
d’hivern es fregaran les mans
per sentir-se més vius.
No deixarem que cap mot alçat
espatlli la vetlla dels qui
esperen la nit tremolosos de joia
ni permetrem que cap silenci après
condemni a l’oblit tals moments.
XXVIII

Sabrem, mentre els mars
exerceixin
l’anar i venir,
oblidar vehement el vaivé
de tot allò que ja ha partit.

Sabrem, mentre el món de nostre
enteniment
s’amagui,
tenir passió i fam de prendre
amb tot allò que fuig.

Sabrem, mentre ressonin
en algun dit
les arpes,
mantenir encara la il·lusió
per tot allò que ha de venir.

XXIX

Quan arribi la matinada encara
no hauré aturat de guaitar
com les cuixes fines se’t transparenten
a través de la faldilla blanca giravoltant,
una làmpada de peu a la cantonada
de l’habitació farà llum
que reboti aquí i allà en les parets blanques
i en els miralls plens,
mentre balles. I voltes i voltaràs
en un ball frenètic, caòtic.
El sol sortirà i tu,
amiga de la lluna,
no amagaràs el teu cos fràgil.
Seguiràs ballant per mi i pel món
sense recordar que et mirem amb atenció.

Tots els assistents del fastuós saló
sabran qui ets i qui has d’arribar a ser
sense necessitat de mots.
Quan arribi la matinada,
el veure’t ballar serà prou motiu
per rendir-se als teus peus
inquiets, flotants.

I les teves cuixes transparents seguiran ballant.

XXX

Enmig de la incertesa,
hi haurà encara demà
una atzagaia lluminosa
que ens durà els mots
necessaris per no caure.

I si caiem, caurem
a la nit més fosca, plena de
tempestes.
Giravoltarem el llit,
veurem les aus passar
i les gotes caure.
I amb els ulls closos
voldrem saber si els núvols
son grisos o blancs,
mentre llamps blavosos
cauen amb atzar sobre monts
oblidats.

Enmig de la incertesa
algú voldrà recordar el culpable.

Homes vindran, dones vindran.
Tothom voldrà marxar tard o d’hora.
I qui pronosticarà, aleshores,
estimada?
Em deixaràs dir, demà,
encara,
que els teus ulls em volen
i les teves cuixes m’envolten?
Qui voldrà saber
quantes vegades vam fer
l’amor ahir?
Ni tu ni jo sabrem respondre.

Quan arribi
el nou sol ningú sabrà
quantes voltes hauràs fet
al ball o al llit
(acompanyada
d’arpes que ens faran vibrar
a tots)
i els teus peus inquiets hauran descansat
just unes hores per poder seguir
fent-te volar.

El temps volarà, transitarà, passarà, marxarà.
Inconscients, alguns parlaran i d’altres
escoltaran insòlits.
Alguns altres encara sabran que ja
no té sentit romandre en silenci constant.
Avui construïm.

Enmig de la incertesa,
els mots acudiran a fer-nos recordar
allò que passa, que esperem i que mai acaba d’arribar.

David Bernal i Almansa

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s