Gabinet de Curiositats

Quan no s’ha entès res

tumblr_ofda2wmxj11rf9hn3o1_1280

Tractar els problemes en calent mai és bo, per això, és millor esperar-se a que les aigües remogudes es calmin i permetin, des de la distància, albirar plenament l’horitzó.  Darrerament, es va col·locar una escultura de Franco al Born i, òbviament, es va encendre la metxa. El problema ha recaigut en el fet que no s’ha interpretat la imatge a través dels binocles de la ironia, la provocació i el revisionisme històric, sinó que més aviat s’ha assimilat l’escultura en la seva expressió més plana, és a dir, sense el rerefons crític que els membres del projecte varen proposar. A més, a tot això se li ha de sumar l’espai i el lloc triats per disposar-la, ni més ni menys que el mercat del Born. S’ha de ser conscient, doncs, que l’espacialitat no és quelcom secundari o insignificant, sinó una manera d’aproximar-se als processos a través dels quals es construeix una societat i es posa de manifest la geometria del poder.

L’exposició pública d’un element d’aquestes característiques amb tot el que suposa tindria sentit si el franquisme hagués estat condemnat si, com en el cas del nazisme, haguéssim efectuat un judici com el de Nuremberg, però aquí, com sempre, tirem pel dret, preferim la drecera, el camí curt que ens fa arribar, tan sols aparentment, abans a la meta. En aquest intent per “avançar” li és inherent un retrocedir fins a la casella d’inici propi, només, d’aquells que actuen sense haver entès res.

A casa nostra, les pàgines de la història es passen amb una lleugeresa que espanta perquè en ella no hem fet una teràpia sinó més aviat una contra-teràpia liderada per un fals progressisme que, volent-se bastir sota les etiquetes de la democràcia, la transició i la llibertat, evidencia que fins i tot aquests conceptes estan buits de significat i que el revisionisme històric fa una mandra horrorosa. Cada dia es fa més palès que el millor és començar la casa per la teulada, però en aquesta vida no hi ha més cec que qui no vol veure, i l’esfondrament és imminent quan no existeixen unes bases sòlides que posin ordre i distància a la història i que, com tot, requereixen temps i dedicació.

Creure que el pas del temps, per si sol, actua com una pròpia cura medicinal és ser un ingenu amb majúscules. El temps ho cura tot sempre hi quan hi hagi voluntat per canviar les coses. El temps passa però hi ha aspectes que es mantenen en un estaticisme esfereïdor com el d’un Valle de los Caídos que venera, exalta i reviu un assassí, mentre ferides obertes i cadàvers dispersos per les fosses comunes encara sense identificar esperen en un esperar que no porta enlloc i, amb tot això, s’engrandeix una indiferència i una apatia que han aconseguit calar en la nostra relació amb un passat desdibuixat que es planteja, ara ja, en un estadi d’alteritat molt problemàtic, com si allò ja no anés amb nosaltres.

El sense sentit i la demagògia arriben als seus límits quan arrencar l’estàtua de Colón es converteix en un acte necessari per la seva evidència moral, és a dir, allò que va passar a Sud-amèrica va ser un crim -no ho nego- mentre que el que va passar aquí, sembla que no i, per tant, es dóna carta blanca a exposar l’escultura de Franco al mercat del Born. Tot això liderat per una esquerra que només sembla articular-se més enllà de les pròpies fronteres, creient-se defensora de les grans causes i de la gran veritat, imposant un paternalisme caspós i un leninisme amable que tan sols l’hi permeten crear un discurs florista i multicultural de no m’assabento de res i, des de la seva qüestionable ètica, ignorar i minimitzar el franquisme.

Però aquesta indiferència històrica no és ben bé un oblit sinó quelcom més perillós, que és la banalització del mal, allò que Hannah Arendt ja va reconèixer com a pràctica essencial del règim nazi i que nosaltres hem integrat com a refugi i no com a solució. Per a Alemanya això forma part de la història, de la consciència col·lectiva com a poble; que el que va passar ja no pot tornar a passar, no perquè varen donar l’esquena a aquells afers, sinó perquè varen dialogar i tractar l’arrel de la qüestió en la profunditat que es mereixia. I nosaltres a què esperem? Com més temps passa més difícil i traumàtic esdevindrà aquest passat que reclama ser revisat, perquè  “un Estat sense capacitat de canviar és un estat sense capacitat de conservar-se.”

Carlota Marzo Baron

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s