Entrevista

Joan Margarit: «No és fàcil arribar a la mort amb una mínima dignitat»

JoanMargarit

Joan Margarit. Foto de l’entrevistador.

 

S’han llançat i es llancen crítiques sagnants contra això a què hem decidit de posar el nom de «poesia de l’experiència». Moltes. De fet, sembla que de vegades només es fan aquestes crítiques perquè són extremadament fàcils de fer i perquè és una mica el que toca. Jo, que sóc el primer que també hi veu elements criticables, opino que, si és de veritat i no una falsificació mandrosa, d’aquest tipus de poesia o, millor encara, del mètode de treball dels poetes que fan aquest tipus de poesia en podem treure algunes lliçons que crec que tots ens hauríem d’aplicar més sovint a l’hora d’escometre qualsevol tasca artística o intel·lectual, per humil que sigui. Dues lliçons, almenys: que no s’ha de tenir por a ser honest i que, si un vol bastir una obra sòlida, cal que es construeixi una filosofia de treball o programa amb caràcter propi, capaç de processar, sense perdre la seva consistència, les mutacions que implica l’evolució personal de qualsevol creador. Allò, en definitiva, que els graduats en filologia anomenem veu o estil i que la gent normal anomena ser fidel a un mateix’. Sigui quin sigui el gust particular de cadascú, em sembla que és difícil de negar que l’esforç literari de Joan Margarit és, en aquest sentit, meritori, i així m’ho va semblar des del primer cop que el vaig sentir explicar la seva poesia a les aules de la Universitat de Barcelona. Aquest darrer novembre ha publicat Un hivern fascinant, on reflexiona sobre el pas del temps i sobre el final del temps amb un to que es distancia feliçment d’aquell victimisme tan pesat de què tants i tants fan gala quan en parlen. El passat 8 de febrer ens va donar l’oportunitat de parlar amb ell, sobre el llibre i sobre moltes altres coses, a la seva casa de Sant Just Desvern.

Víctor Vázquez: Bon dia, Joan. Primer de tot, voldria agrair-li que hagi concedit a Mecanoscrits l’oportunitat de tenir una conversa amb vostè. És tot un plaer per a nosaltres.

Joan Margarit: Bon dia!

VV: Recordo que la primera vegada que el vaig escoltar va insistir en la idea que tots els escriptors, conscientment o no, escriuen perquè algú els llegeixi, per a un públic. Com intueix que és el públic per al que vostè escriu o vol escriure?

JM: No en tinc cap intuïció, perquè l’experiència m’ha demostrat que és absolutament variable. Jo escric en dues llengües. Els poemes, des de fa molts anys, els començo en català. Només puc començar en català: crec que un poeta només pot començar en la seva llengua materna. Però després hi ha aquesta qüestió tan estrambòtica del nostre país: la meva generació es va formar en llengua castellana, primer a bufetades i després amb propi gust, perquè, un cop coneixes una literatura, la política no hi té res a veure. Escric, per tant, en dues llengües, així que em podria fer una idea de qui em pot llegir en català, però m’han arribat a escriure lectors des de Galícia o des d’El Puerto de Santa María: es una varietat tan gran que no et sabria dir. Només et podria contestar què s’ha de tenir per ser un lector de poesia. Ho pot ser qualsevol lector que tingui una cosa especial que el diferencia de la resta. Si fem un símil musical, m’entendràs de seguida: llegir un llibre de prosa és com entrar a un concert; durant el concert, pots adormir-te d’avorriment o pots plorar d’emoció: has pagat l’entrada perquè passi el que hagi de passar. Per llegir un llibre de poemes cal, primer, saber que tu tens un instrument interior que ningú pot tocar millor que tu, però el problema és que has de saber com fer-ho: per això hi ha menys lectors de poesia que de prosa, com també hi ha menys intèrprets d’instruments que gent que escolta música. Si tens aquest instrument, aquesta disposició interior, has de saber utilitzar-la per interpretar la partitura, que és el poema. Si això es produeix, s’està llegint un poema; si això no es produeix, ja pots ser una eminència en física nuclear, que no podràs fer-ho.

VV: Va fer una altra afirmació que em va semblar curiosa: la poesia no és un gènere literari. Podria desenvolupar breument aquesta idea per als nostres lectors?

JM: Quin altre gènere literari hi ha que, per ser llegit, requereixi dominar aquest instrument interior? La poesia té aquesta especificitat. Mirem-nos-ho des d’un altre punt de vista. Ara estem parlant en prosa: si tu no m’entens perquè he fet servir una determinada paraula, parem, vas al diccionari i el diccionari et diu el que significa, i ja està. Si entrem en la poesia, la qüestió del significat va d’una altra manera. Si llegeixes un poema on surt una cadira de rodes, no has de patir: una cadira de rodes és una cadira de rodes. Ara bé, la utilització de la paraula va més enllà que en la prosa: aquí, el que fa una cadira de rodes és bastant més subtil, més afuat, arriba més lluny. Per això un poema ha de ser curt. Si vols anar encara més lluny, ja només tens la música, però llavors perds el significat: només hi ha sons. La poesia està a mig camí entre la música i la prosa, i encara és més música que prosa, perquè, tot i que conserva el significat, ha travessat una barrera que la prosa no pot travessar.

VV: Vostè recela de l’efectivitat de la poesia d’estirp avantguardista perquè, segons diu, priva la generalitat dels lectors de l’experiència de sentir-s’hi identificats.

JM: Sí, perquè aquesta poesia és mentida. Si perds el significat ja no ets poesia: només ets música, ets so. Si jugues a dir que cadira de rodes pot voler dir núvol, m’estàs enredant: és el vell truc romàntic d’elevar a grans alçades i misteris la vulgaritat del pensament humà. Els romàntics pretenien travessar els mars profunds i tumultuosos de tot l’univers a través d’un poema; d’altres diuen que un quadro que consisteix en una ratlla pintada d’un cantó a l’altre ha de despullar les teves emocions i deixar-te fotut de l’ensurt. El romanticisme va continuar aquest truc de l’única manera que el podia continuar: perdent les imatges en pintura i perdent els significats en literatura. Digue’m un poeta avantguardista del qual em puguis dir un sol poema que hagi quedat i que no sigui realista. Quins són els millors poemes del Salvat-Papasseit? Aquells en què feia figures amb les lletres? Són aquells els que t’endús a la butxaca si resulta que necessites llegir poesia perquè s’ha mort la teva mare, o és «Tot l’enyor del demà»?

VV: O els poemes d’amor.

JM: Exacte. El de «jo he guardat fusta al moll… », tots aquests. La poesia no serveix perquè et donin feina a l’Ajuntament de Barcelona; serveix només per consolar-nos, perquè quan jo entro en un poema hi entro d’una determinada manera: amb tristesa, amb acontentament, amb alegria, amb por… i quan hi surto, surto millor. Amb menys tristesa, amb menys por, amb més alegria… Amb molta més, com per haver-me de canviar el carnet d’identitat? No, home, no, però suficientment millor. No hi ha massa eines que et permetin fer això. El futbol no t’ho permet: quan surts del camp, en surts igual que has entrat, de tots aquests temes. I si consideres que n’has sortit millor només perquè ha guanyat el teu equip, doncs felicitats: ja t’apanyaràs. Quin poema t’enduries, de Maiakovski? Quants poemes del Brossa et pots endur, a casa teva, si estàs en un apuro? A mi, una poesia que no serveixi per res no m’interessa, igual que un quadro que no serveixi per res. Aquest quadro de La Rambla (l’assenyala, a la paret) a mi em diu coses. Si el substitueixes per un quadro en blanc, serà molt ocurrent, però estàs entrant en un territori que a mi no m’interessa.

VV: El que ha dit abans sobre el realisme ho he relacionat automàticament, per exemple, amb la primera poesia de Pere Gimferrer.

JM: Arde el mar?

VV: . «Oda a Venecia ante el mar de los teatros» em sembla un bon exemple de poema avantguardista on hi ha un fil argumental realista. Personalment, la poesia que es troba en aquesta intersecció és la que més m’agrada.

JM: Necessites un mínim de realisme perquè que una poesia et consoli. No valen només les ocurrències. La poesia que està en el mateix territori que els anuncis de publicitat o els dissenys gràfics d’una ampolla de cava no m’interessa: compleix una funció, però no és la de la poesia. La poesia no és llegeix per avorriment: quan estàs avorrit, busques altres coses. A la poesia hi ha una certa urgència, hi ha un cert defensar-te d’alguna cosa. És aquest territori el de la poesia que a mi m’interessa, i és on s’han donat els grans poetes.

VV: El Neruda de Residencia en la tierra seria un altre punt de creuament entre avantguarda i realisme.

JM: Evident. Però llavors l’Avantguarda no és l’Avantguarda, només és part de l’evolució normal que ve amb el pas del temps: la Ilíada no és el mateix que el que feien els poetes romans, i els poetes de Roma no són el mateix que els medievals, i els medievals no són iguals que els romàntics. Ara: pretendre que el món ha canviat després de creuar una suposada ratlla…

VV: Podríem dir, llavors, que les avantguardes són útils com a ajuda però no com a centre de la poesia?

JM: És clar. Seria un excés de fatuïtat, de vanitat, creure que, després de tota la història de la literatura, s’ha arribat a un punt de poder dir: «ara sí que ho sabem».

VV: Considera que hi ha models literaris més perjudicials que d’altres per a un poeta en formació?

JM: Sí. De la mateixa manera que Rilke ja deia: si estàs començant, no facis poemes d’amor, perquè són el més trillat, el que aparentment és més fàcil i en realitat és més difícil. Creure que en el territori de la poesia no hi tenen intervenció coses com la sensatesa, la dignitat i tot això és pixar fora de test. La poesia està dins de la vida, no fora; la poesia surt de la vida. Del no-res no surt res. Per tant, és assenyat no començar pel més difícil.

VV: Borges, per exemple, deia que l’últim que s’havia de fer era el vers lliure.

JM: Jo n’he conegut a molts, de poetes, que no saben escriure perquè d’entrada es van creure que la poesia s’escrivia com la prosa però retallant més curtet. A l’època que havien d’aprendre no van aprendre, es van creure que ja ho sabien tot. És el mal avantguardista, diríem: és l’avantguardista tonto, com el pintor que no sap dibuixar i decideix que per fer de pintor no li cal aprendre-hi. Fins i tot el pintor abstracte ha de saber dibuixar. Hi ha un moment on ho tens tot junt: el Romanticisme, el Classicisme, l’Avantguarda… i d’allà pot sortir un poema. Però si aquestes coses ja no les tens d’entrada, ja pots ser Avantguardista o el que vulguis, que no farem res. Tu estaries d’acord amb l’afirmació que un arquitecte que cregui que la Terra és plana pot fer bona arquitectura? Doncs ja està. Si el que busques és estalviar-te feina, el de la poesia és un mal camí.

VV: Jo diria que el de la literatura, en general.

JM: El de la vida. No hi ha res que no costi feina. De la mateixa manera que no has de creure que la Terra és plana per ser arquitecte, has de saber dibuixar per ser bon pintor. Si penses que per escriure un poema no tens per què saber fer un sonet… L’aprenentatge és refer tota la història d’allò que vols aprendre a través de tu, i un cop ho has fet esculls com et pot ajudar aquesta història, cap a on creus que va aquesta història, cap a on et vols dirigir… No fer això vol dir creure’t que ets tan important que tot el que ve abans de tu no t’importa.

VV: La importància de fer-te una tradició pròpia, de decidir què és el que t’interessa.

JM: Sí, però per això has de passar per allà. Per repudiar el sonet, has de saber fer sonets. En això, en altres coses que no siguin la teva feina, no hi has de perdre massa temps. Si jo vull comprar un sofà, no he d’aprendre com han estat tots els sofàs de la història, sinó triar-ne un d’entre els que m’ofereixen. Però si jo fabrico sofàs, sí que n’he de saber. Aquesta és la diferència. El pitjor que hi ha per començar un ofici artístic és l’excés d’orgull: el pagues caríssim.

VV: I l’excés de modèstia també, potser.

JM: No, perquè l’excés de modèstia és por. Que també és fatal, però diguem-li pel seu nom. Excés de modèstia abans de començar, per què? Això és por. Això és, com diuen els castellans, lisa y llanamente, por. La modèstia ve quan ja coneixes el tema: has de conèixer el tema tant per ser modest com per ser orgullós. El que no pots és dir, abans de conèixer-lo, si és un gran tema o no.

VV: Passem a Un hivern fascinant. L’última estrofa de «Dona fent-se les mans» em sembla que resumeix molt bé un dels missatges centrals del llibre: «Tot es refreda, i necessitem / el cansament d’haver estimat. / Per així desitjar el que es va acostant. / Tan diferent». Quan i com ens adonem que estem cansats? I, si l’amor ens cansa, què és el que ens fa l’odi?

JM: Em sembla que no estem parlant del mateix. «Necessitem el cansament d’haver estimat» és una manera de dir que necessites haver estimat molt, que, si no has estimat molt, la teva vida acabarà d’una manera molt lamentable. Qualsevol sentiment que tu no moguis, que et limitis a posar dins l’aigua, per ardent que sigui, s’anirà refredant. Si tu tornes a escalfar l’aigua, i tornes a sentir aquest sentiment, i torna a refredar-se, i tornes a intentar sentir-lo… això és el que un dia et fa dir: estic cansat d’estimar. Has estimat suficient, la mort comença a tenir sentit per a tu. I és que no és fàcil arribar a la mort amb una mínima dignitat. També em pots dir: per què s’hi ha d’arribar amb dignitat? Això ja cadascú; jo crec que s’ha d’arribar amb dignitat a tot arreu. Que misteriosament això, mentre visc, em dona una satisfacció, em consola, em dóna el que jo necessito. En canvi, el contrari no em dóna res i, per tant, no l’escullo, perquè si ho fes em tiraria per la finestra i s’ha acabat. Escollir l’altre i no parar de fer articles al diari explicant-lo és una xorrada. És nihilisme. Cansar-se estimant vol dir això: arribar estimant fins al final. Al final hi arribaràs cansat, i llavors acceptaràs allò que ve que és tan diferent, que és el no-res. És la meva manera de plantejar-m’ho, buscant, bàsicament, dues coses: la dignitat i la sensatesa, sempre sota l’empar de la intel·ligència. Els tontos tampoc tenen entrada a la poesia, ni com a lectors ni com a escriptors. És així de bèstia, però és que és així.

VV: «Verdaguer», «Familiaritats» i «Lluita lliure» semblen voler-nos dir que cal desconfiar de les passions col·lectives i que, a més a més, aquestes passions acostumen a no avenir-se gaire amb les il·lusions individuals. Ho creu, això? Si és així, per què?

JM: Jo he conegut grans poetes per als quals el tema col·lectiu ha estat molt important. No pots dir que el tema col·lectiu no era important, per exemple, per a Blas de Otero, i ha estat un dels grans poetes de la literatura castellana. El mateix Espriu té tota una part que és pura col·lectivitat, que és pur poble. Jo amb el tema col·lectiu hi estic totalment d’acord, té tot el meu respecte. Ara: jo no me n’he fiat mai, segurament perquè vaig néixer l’any 38, quan estava a punt de produir-se la batalla de l’Ebre. El meu oncle estava allà, i el meu pare mentrestant ja començava a sortir amb la seva unitat de la República cap al nord, a fugir cap a França. Com que vaig néixer en aquell moment tan difícil, en els següents deu anys de la meva vida només vaig anar a escola dos cursos i mig. Així doncs, vaig tenir moltes ocasions de desconfiar d’allò col·lectiu. Al llarg de la meva vida, he procurat moltes vegades reconstruir-me d’aquest sentiment d’infantesa, i no he pogut: de vegades, perquè he tornat a veure la maldat col·lectiva. M’he perdut en aquest laberint: no he assolit de recuperar cap confiança en el col·lectiu. Tinc molta més confiança en tu si véns aquí sol que si véns aquí amb deu. Si véns amb deu, ja ens guanyarem la confiança sobre la marxa; si véns sol, tinc una tendència a la confiança absoluta. La consciència psicològica personal, solitària, és la que crec que interessa més el poeta, però això no vol dir que si creus el contrari siguis un mal poeta: el que han escrit molts grans poetes ho desmenteix. En els poemes que m’has esmentat és cert que hi ha el tema col·lectiu, però també hi ha moltes més coses. A «Lluita lliure» hi ha un intent d’assumir aquesta lluita col·lectiva: en un moment donat, la veu que parla al poema s’incorpora al col·lectiu, es posa de part de la multitud. El final quasi podria ser de Blas de Otero. Però, malgrat tot, hi ha aquesta desconfiança que tu dius.

VV: «D’injúries» i «Càstig del record» s’oposen, com vostè diu en un vers, a “la indignitat d’exagerar records», al miratge que qualsevol temps passat va ser millor. Per què creu que hi ha gent que, en fer-se gran, es deixa envair per un fàstic obsessiu i rabiüt cap al present?

JM: En un moment donat, un noi o una noia ha de matar el pare. Si no t’alliberes de les tuteles, estàs perdut; la mare d’un ocell, en un moment donat, l’ha de fotre daltabaix del niu. Però és que a la vida, com dic en un altre poema de Des d’on tornar a estimar, té dos extrems clars i nítids, amb la netedat d’un plantejament lògic. Primer, la infància, perquè és la primera i encara no té brutícia, i no en té fins que ja surt cap a la joventut. Això passa, simètricament, al final: la senectut torna a ser nítida, torna a ser lògica, però amb una diferència brutal respecte de les altres edats: no et jutjaran ni et jutjaràs des d’una edat següent; per tant, per definició, és l’edat més lliure. Amb una condició: igual que el jove va matar el pare, el vell ha de matar el jove. Si no mata el jove, és un idiota. I n’està ple, de vells idiotes, perquè molts es troben vells i sense bibliografia. De sobte es troben jubilats amb seixanta, seixanta-cinc o setanta anys però, potser, els en queden vint més, i no saben què fer-ne. Vés al vestuari d’un club d’esports i escolta: sentiràs un percentatge altíssim de vells que no han matat el jove, que encara s’enorgulleixen d’haver guanyat un partit de tenis i coses així: és la caricatura d’aquest personatge que tu dius.  Llegeix «Termòpiles» [un dels poemes d’Un hivern fascinant].

VV: «Fa dos mil cinc cents anys / defensant un congost / van morir per la llibertat. / Cap altre mite és tan commovedor. / Va consolar-nos en la joventut. / Busques un lloc on fer-te fort, i oblides / que el traïdor és tu. / Però el triomf del mite som tu i jo: / l’home i la dona joves van morir / perquè els dos vells esdevinguessin lliures».

JM: Ets tu el traïdor, qui deixa passar els perses, siguin el que siguin els perses. Ara bé, quants joves han mort perquè els vells esdevinguessin lliures? Jo ja en conec, però no gaires. De seguida que comences l’edat adulta, la societat t’aboca al damunt tota una sèrie de llocs comuns, d’eufemismes i de mentides per domesticar-te, perquè, si no la domestiques, la vedella no arriba al mercat ni la llet arriba a la granja. Per això et deia que el col·lectiu em fa respecte: és el que m’ajuda a sobreviure, però alhora, si vol, em pot matar.

VV: La pròpia paraula vellesa sembla que no es pugui dir. Tothom diu maduresa.

JM: Per a això, tens només dues paraules: vellesa o senectut. Aquestes coses que es diuen… «S’aprèn dels errors». Com, que s’aprèn dels errors? Però si quan has acabat de fer un error ja n’estàs fent un altre! Són una sèrie de disbarats que no resisteixen la menor anàlisi. Els polítics t’estan parlant tota l’estona de camins i de rumbs. Què vol dir, això? Que no n’hi ha. Són ells qui et vol fer passar per un lloc perquè l’endemà hi hagi llet al mercat. Que no ho critico, perquè és necessari, però també ho és la consciència individual. Els romàntics van intentar una rebel·lió de la consciència individual contra el tema públic, però li van donar una volada que no calia. És tot menys complicat. Per això, dels romàntics, només m’agrada Bécquer: no fa volar coloms.

VV: I en quina part de la vida és que un no ha fet els deures quan es comporta com un vell idiota?

JM: Jo sempre he dit que la part d’enmig de la vida, entre la senectut i la infància/adolescència, és la part del lio. I necessito la paraula castellana, perquè embolic no em serveix: un lio és un embolic però de debò. És un lio on no pots posar ordre, perquè és la lluita contra la necessitat que la llet arribi al mercat, que les cases i els edificis no caiguin (parlant en termes personals)… T’has de sotmetre al tema col·lectiu per força, i la gent pateix perquè a la seva independència individual se la menja, d’alguna manera, la col·lectivitat. I del lio només te’n pots adonar quan has matat al jove i tens davant la senectut, que no té més que un al·licient: el de la claredat, la mateixa que tenies a la infància, però amb l’avantatge de poder-la utilitzar, de fer-ne alguna cosa. No guanyar unes olimpíades, ni manar a la família, ni cap d’aquestes coses, això no. Per això jo, quan em diuen si vull fer un recital «per a la gent gran», sempre dic que no. Si la gent gran ha llegit poesia durant la seva vida, ja vindran a un dels meus recitals normals, no en necessiten un d’especial per a ells.

VV: Com si fos una mena d’espectacle de circ…

JM: És el concepte de l’IMSERSO. I sempre et diuen el mateix: «És que jo no he tingut temps, a la meva vida, de parar atenció a la poesia». Perdoni, vostè algun cop ha dit que no a una cita d’amor per falta de temps? Oi que no? Doncs no en parlem més.

VV: Al poema «El que m’il·lumina» hi ha dos versos que diuen «De cada edat es guarda alguna cosa / que no s’ha entès», i més tard s’hi afegeix aquest: «No em queden més edats. Per quan guardar?». Quines són les coses que pensa que li han quedat per entendre?

JM: Moltes. Moltes te les podria dir, moltes no em dóna la gana de dir-te-les, moltes no me les dic ni a mi mateix. La pregunta hauria de ser: «Alguna cosa l’ha entesa bé?».

VV: I si fos aquesta, la pregunta?

JM: He entès, suposo, que nosaltres, l’espècie humana, vivim en una constant lluita per amagar el que som. Som animals que han disparat un aspecte de la seva activitat en què han demostrat tenir una potència tremenda. És un mico que baixa de l’arbre amb unes eines que no sap fer ningú més en la naturalesa, i aquelles eines, en dos mil anys o tres mil anys o quatre mil anys, es converteixen en instituts d’energia atòmica, i de vacunes, i de coneixement de l’univers… però només són eines, com la que duia el simi quan va baixar de l’arbre. En tots els altres aspectes, en qüestions d’intel·ligència sentimental, estem igual que quan la Ilíada. En aquest aspecte, ja estava tot dit. Per fer poemes, ja ho sabíem tot. Sabent això, al final de la vida, no et poden donar gat per llebre. El que la societat hauria de fer és celebrar, un dia l’any, una festa que es podria dir «Dia dels orígens» o alguna cosa així. Seria un dia laborable, per força, en què tothom estaria obligat a fer el seu ofici, però nu de la cintura en avall. Els jutges, els capellans, el cap de l’Estat, els ministres… tots ensenyant-ho tot. No ens oblidaríem del que en realitat som: res més que això, però sabent un ou de medicina. On pot anar una gent que només progressa en una direcció? Això no ho sé, aquí ja no m’hi fico. Com a vell, només he arribat fins aquí.

VV: «A través del dolor» i «Siglo de Oro» són dos poemes que m’han arribat bastant; suposo que té alguna cosa a veure amb el fet que vinc de casa bilingüe.  

JM: Pensa que jo escric poemes des dels divuit anys. Els primers poemes meus que val la pena llegir es produeixen prop dels quaranta-vuit: poca conya. On són els poemes que vaig fer dels divuit als quaranta-vuit? Només en queden uns quants a Restes per a un naufragi, que té l’extensió d’un llibre curt; en la meva obra completa no hi ha poemes de jove. Per què no hi són?

VV: Pel tema de la llengua.

JM: No hi vaig caure. Venint de la Guerra Civil i del franquisme i de la casa d’on vaig vindre, que era molt pobre —pobre culturalment i pobre de tota mena—, no vaig caure en què l’únic que m’havien transmès era la llengua quotidiana, i això no va ser fins que ja era bastant més que un adult. Jo primer vaig dir: vull fer poemes. Això què és? Cultura. I jo, com tinc la cultura? En castellà. I va ser l’únic bo que em va donar Franco, el castellà: per això no hi he volgut renunciar mai. Aquest tema només es dóna a Catalunya: digues un altre lloc on hi hagi una cultura de nivell, del mateix nivell que la cultura castellana, però sense estat.

VV: No n’hi ha cap d’altre. Almenys, no a Europa.

JM: Però on volies que jo m’informés d’això? La cultura era en castellà, i punt. D’aquí ve la faula de la catedral que em vaig inventar per al pròleg d’Estació de França: la cultura és una catedral de collons, on hi ha voltes, i rosetons, i pilastres, i cors, i absis… Tot això és la cultura, però la poesia no està aquí. La poesia està a la cripta, i la cripta no és més que un forat. Un forat a terra: aquest és el lloc de la poesia. Com ho podia saber jo, això, si m’havia quedat mirant les voltes? Jo m’escrivia amb molta freqüència amb el Martí i Pol. Ens escrivíem en català; jo, amb un català ple de faltes, perquè no en sabia més que el que havia sentit a casa. Un dia, em va arribar una carta d’ell dient-me: «He donat a llegir la teva carta anterior a la meva filla, i li he preguntat: tu creus que aquesta persona que escriu això podria ser un poeta català?». Llavors, me’n vaig adonar. Vaig començar a repassar tots els poetes bons que coneixia: no en vaig trobar ni un que no escrivís en la seva llengua materna. Vaig recordar, de sobte, els poemes en francès de Rilke, que són els més dolents que va fer. Però és clar, això es produeix quan jo ja havia publicat quatre llibres, el primer dels quals el va prologar en Cela! Però jo sabia que aquests quatre llibres no eren el que jo necessitava escriure. I en saber això va començar una altra història, amb uns problemes gravíssims al començament, perquè en començar a escriure en català vaig patir dues coses. Primer, la tristesa d’haver de deixar el castellà: fa basarda, haver de deixar la llengua en la qual escrius. I segon: descobrir la teva llengua als quaranta anys et dóna un entusiasme brutal; aquells primers llibres meus tenien una mena d’entusiasme lingüístic que també va fer que no valguessin per res.

VV: Jo crec que un poder i una llengua, per molt que puguin anar de la mà, no són exactament el mateix. Però també entenc que per a molta gent sigui complicat de no caure en analogies perilloses quan passen coses com que la RAE, atorgant-se la veu de tots els castellanoparlants, decideixi en un ple de donar el seu suport formal a la supressió de l’autogovern de Catalunya, per dir-ne només una.

JM: Fa falta més educació, sensibilitat, cultura… Per a això serveixen totes aquestes coses, i tampoc et pensis que serveixen gaire. Al Göring li encantava Wagner. A la gent més bèstia que hi ha hagut a la història li ha encantat l’art. Sobretot la música, que no sempre és veritat que adormi les feres. La vida té moltes complexitats. Jo em podria presentar com una víctima d’aquest problema; no m’hi presento perquè no vull presentar-me com a víctima de res. L’única cosa que no entenc és com vaig estar vint anys al peu del canó sabent que el que feia no valia per res, però insistint. M’ho devia creure a fons. Aquesta era la part bona, suposo: la meva fe en mi mateix, que d’algun lloc devia sortir.

VV: A «Un amic» parla del seu vincle amb un altre poeta, José Antonio González-Haba.

JM: Fa poc vam fer un llibre amb tot allò d’ell que vaig jutjar publicable; jo en vaig fer el pròleg i el Luis García Montero, que no el va arribar a conèixer, l’epíleg; en vaig quedar molt content. Va ser un amic amb qui, en la meva època fatídica, vam tenir molts encontres a l’estació de Chamartín, a Madrid, que és on arribaven llavors els trens de Barcelona. «Un amic» és un poema nostàlgic, un homenatge. Ell va patir molt, va acabar molt malament. Era fill d’un terratinent extremeny, un home absolutament catòlic, d’extrema dreta… Era un xicot que no tenia eines per a la col·lectivitat. A mi em recordava molt a un altre amic meu d’aquella època, el Miquel Bauçà, un bon poeta. Eren dos personatges que no podien amb el col·lectiu, però Bauçà encara tenia suficient astúcia, suficient esperit de supervivència, i va sobreviure; fins i tot es va treure unes oposicions a professor. Va acabar sol en un pis on no entrava ningú, però almenys va tenir prou eines per acabar al costat d’un quarto de bany. En canvi, l’altre no tenia aquestes eines, i va acabar en una estació de tren abandonada, de homeless, només amb una màquina d’escriure.

VV: Com ha enriquit l’amistat amb altres creadors la seva pròpia obra? Quines són les millors coses que n’ha après i, si es pot dir, de qui les ha après?

JM: D’entrada, jo crec que l’amistat és una de les grans enganyifes d’aquesta societat. No dic que no existeixi, però sí que és menor i més estranya del que la gent es pensa. És una cosa estranya i difícil. Tu agafa qualsevol dels escriptors clàssics que han escrit sobre l’amistat —Ciceró, Sèneca, gent que té obres que es diuen De l’amistat—… o dels més moderns, com Montaigne. Vés a Montaigne i llegeix el seu escrit sobre l’amistat: és el pitjor de Montaigne. Allò no val res. S’atreveix a dir una tonteria com que un amic és aquell que, si et diu que et tiris per la finestra, tu t’hi has de tirar. No he llegit cap xorrada més grossa, i mira que admiro Montaigne. Quin és l’error de Montaigne, allà? Que està parlant d’una cosa que no existeix, i un gran filòsof o assagista del que no pot parlar és de mentides. El que existeixi sota aquest nom d’amistat no es pot donar sense l’admiració. Tu has d’admirar l’altra persona pel que sigui, normalment per una cosa que tu no tens. Jo puc ser amic d’un mal arquitecte: he estat amic de molt mals arquitectes. Però no puc ser amic d’un mal poeta perquè no l’admiraré, i no em tolerarà, si no l’admiro. Per què? Jo que sé! Suposo que també hi ha una relació entre feina i resultats. Si tu fas una bona feina d’arquitecte, cobres; si fas una bona feina de poeta, no cobres: és, potser, un dels oficis on els resultats es tradueixen en menys coses materials. I per això no s’hi valora la materialitat, sinó altres coses. Al qui té un èxit com a economista el fan catedràtic d’economia; l’arquitecte que té èxit com a arquitecte fa cases. El millor poeta del món, durant la seva vida, pot haver estat un mort de gana. Això marca la diferència, això no passa ni amb els novel·listes. L’art no és mai un ofici: tu comences un ofici als divuit i tens la garantia que en deu anys seràs millor, i d’aquí vint encara millor. És una garantia que tranquil·litza. Però al cap de quaranta anys de fer poemes pots ser encara molt pitjor que quan eres jove. No tens cap garantia: cap ni una. A més, un no és el mateix als divuit que als dinou, que als vint, que als vint-i-u… i la persona del costat tampoc. L’amistat necessita de dues línies que es creuin i, com que aquestes dues línies son fluïdes, poden acabar anant en diferents direccions.

VV: A «La soledat del mar» es reivindica seguidor de l’inesgotable Juan Ramón Jiménez i es distancia dels poetes que tiren la tovallola.

JM: Tota la gent que jo he considerat banal, en això de la poesia, sempre s’han sostingut sobre aquest tipus de poetes que, en un moment donat, han dit: «oh, què cansat que estic! Jo estic a un altre nivell, aquestes coses ja no». Això ho va fer, a la seva manera, Rimbaud. Però quin era el seu nivell? Anar a buscar etíops i vendre’ls com a esclaus? I Gil de Biedma què?

VV: Gil de Biedma jo crec que és un cas claríssim de por.

JM: Doncs llavors hauria d’haver posat punt i final i callar, no intentar-se justificar. El meu poema és a favor d’un Juan Ramón i en contra d’un Gil de Biedma. Una cosa és rajar-se demanant perdó, però no veig que cap d’aquests poetes ho faci, ni tampoc que es quedin callats: sempre se’ls en va la llengua. El poema va d’això. Al principi no volia posar Jaime Gil i Rimbaud, però vaig pensar que sense la referència el poema no s’entenia gaire. És un poema que diu: «Gracias, Juan Ramón, por llegar hasta el final». 

VV: Què creu que és allò que vostè ha continuat buscant fins al final?

JM: Acostar-me a la realitat, sigui el que sigui la realitat, però no allunyar-me’n.

VV: És un bon objectiu.

JM: Diràs: vostè és un poeta realista. Doncs sí. En aquest sentit, sí.

VV: Una última pregunta. Quins consells donaria vostè, des de l’experiència, als poetes joves que ens puguin estar llegint? 

JM: Que llegeixin les Cartes a un jove poeta, de Rilke, i les meves Noves cartes a un jove poeta: allà els ho vaig deixar tot escrit.

 

[Entrevista de Víctor Vázquez Monedero]
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s