Un inici

     Això és un dimecres qualsevol d’entre tots els dimecres qualssevol en una hora no gaire ben determinada de mitja tarda i tinc tantes coses que em volten el cap que no tinc cap millor remei que nombrar-les en una espècie de rudimentària llista de la compra per aconseguir que no se me n’escapi cap i per afavorir també que el text tingui la desitjada forma o figura columnària lleugerament salomònica:

     -uns pocs raigs de sol indirectes que entren a la meva habitació d’escriptor novell per la finestra que m’observa des de darrere;

     -un reguitzell de colors daurats, verds, suaus, primaverals;

     -una atzagaia de memòries del dia d’avui;

     -una altra de plans per al dia de demà;

     -uns versos de Maragall                                (“viure, viure, viure sempre,

no voldria morir mai,

ser com roure que s’arrela

i obre sa copa en l’espai”);

     -una portada d’Oscar Wilde;

    -paraules inconnexes que realitzen abordatges al meu inventari de mots: estómac, albada, botonets, arquitrau, peça, nimietat, fisonomia, decència o decadència;

     -més paraules, paraules d’allò més llargues: epistemologia, teleologia, correveidile, esbaratabailes…

     -una melodia pop que no transcriuré;

     -les cordes noves que la meva guitarra demana a crits;

     -la mandra que em fa pensar en comprar-ne;

     -la certesa de saber que la guitarra seguirà esperant;

     -un estrany sabor als llavis que sembla saber si sé si sóc sabut i rabiüt;

     -…;

     -una mica més de “…”

Ben mirat, comença a enfosquir ja i jo encara no he fet res més que cavil·lar sobre diversos i petits detalls. Encara no he parlat de res. No he parlat de la vida. No he parlat de la mort. Ni del saber. Ni de l’amor. No he dit res ni interessant ni savi, tampoc res en profunditat. Però al cap i a la fi, tenim temps, molt de temps, per a fer les coses ben fetes… i això no és res més que la meva primera columna. Un inici. Tal vegada un bon inici…

     Ja em perdonaran tots vostès, la meva disciplina hauria de gaudir d’un procés creixent, d’un progrés exponencial. En paral·lel al seu gaudi. Benvinguts siguin, sigui com sigui; gaudeixin de la meva tarda o del meu vespre i dels meus mots mal ordenats.

     Gaudeixin…. Gaudeixin. O bé canviïn de columnista predilecte.

(De segur que els meus companys resultaran molt més del seu gust).

David Bernal Almansa