Contra la mandarina

Quan em van oferir fer aquesta columna vaig pensar que tindria problemes per triar un sol tema per a cada mes. Vaig pensar que, sobretot, em costaria escollir de què parlaria la primera vegada: volia fer una columna brillant, incisiva, profunda, que sorprengués els lectors de la revista i també els meus col·legues, però no sabia sobre què. Finalment he decidit que aprofitaré aquest espai d’expressió que m’ha donat la vida per alçar una veu contra una fruita que fa molt temps que m’inquieta: la mandarina.

La mandarina no només és una fruita abominable des de tots els punts de vista (tractaré d’exposar-ho breument a continuació), sinó que, a més, és invasiva, no respecta la gent que decideix prescindir-ne. Com a menjador passiu de mandarina —ho vaig ser durant tota la primària, quan els companys s’amagaven els grills a la butxaca de la bata i se’n sentia la fortor des de l’altra banda del pati, i ho sóc ara que les meves amigues de la facultat en mengen entre classe i classe, qui sap per què— puc afirmar que avui, aquí, a la Catalunya del segle XXI, les faltes de respecte cap als qui no ens agrada són una realitat.

He dedicat molt temps a pensar el perquè de l’olor eixordadora de la mandarina, que fa que hom no pugui ensumar res més, menjar res més, pensar en res més, si és a prop d’algú que en porta una o que n’ha consumit hores abans, de vegades fins i tot fa dies. He arribat a la conclusió que es tracta d’un complex d’inferioritat envers la taronja: en l’olor de la mandarina s’hi pot notar la frustració que ha anat acumulant al llarg de la seva existència estúpida, el ressentiment envers una fruita indubtablement superior. Sembla que tot sigui per cridar l’atenció, i és normal: en un món on ja hi ha la taronja, la mandarina no té cap mena de sentit, és absurda, sobra, és un insult a totes les coses que no existeixen. És la Pepsi dels cítrics.

No cal que m’allargui més: aquells que, com jo, són conscients del perill social que és la mandarina, no necessiten cap article que els ho expliqui. Aquells que, a aquestes alçades, en segueixen menjant, no canviaran de parer: fins ara, ni tan sols el fet que els grills siguin incomestibles (qualsevol dia intentaran empassar-se la pell del plàtan) els ha fet reflexionar una mica. D’altra banda, sóc conscient que aquesta columna causarà molta polèmica: tristament, la mandarina té cada dia més amants; són bàsicament persones pragmàtiques que es deixen seduir per la seva còmoda portabilitat. La meva intenció és fer créixer un debat madur sobre la qüestió, que en parlem tots plegats, que argumentem, discutim i, si convé, busquem alternatives. Em faria molt feliç respondre respectuosament a la rèplica d’algun defensor d’aquesta fruita execrable.

 Ferran Muñoz Soler